Aniversari especial

M' arriba un correu d' un antic company de lluita i em diu que vol compartir amb mi un aniversari especial, el 42 de la seua eixida del penal de presos polítics de Jaen, l'11 de gener de 1963, un record que no pot esborrar. Entre altres coses, en aquell centre penitenciari va viure les noticies del procés de Burgos, en el qual es jutjà a sis membres d'ETA. Igualment, recorda el meu amic, les manifestacions franquistes davant la presó demanant “Rojos al paredón” i nosaltres dins, cantant la internacional.

Coses que visqué amb un sentiment difícil de descriure avui, com fou la comunicació de les seus sentències de mort als jutjats a Burgos.

De l' epístola paga la pena llegir : “Mirar avui cap enrere i veure el temps la història personal i col·lectiva transcorreguda en aquest país, en ve afirmar dues coses: primera, no em penedisc de la vida que vaig tindré, ni de la raó per la qual vaig lluitar, ni contra allò contra el que vaig lluitar. Era per la meua dignitat personal i pels meus ideals...A ningú li reclame res , vaig fer allò que creia en consciencia que calia fer, no esperava ni espere agraïment social ni històric. Segons, vivim en un règim de llibertats democràtiques ...tot això per si mateix mereix el que hem lluitat, pagat i viscut. Dit això, maleesc sense límits ni perdó possible de cap tipus a tots aquells polítics bastards, amorals, mediocres i corruptes ja que estan destrossant tot allò pel que un grapat (pocs) homes i dones lluitaren”.

Fins aquest punt la carta del meu amic i company, —crec que també de molta més gent— experimenta aquest sentiment, molts més testimonis abundarien en la mateixa direcció, la qual ens afecta no sols a les generacions que ja estem en una etapa de la vida avançada, sinó als joves, puix cal dependre de l'experiència, del que pot ocórrer quan la activitat política va convertint-se en una professió, deixant de costat el seu vessant de compromís.

Amb l' arribada al govern de l'esquerra oficial, al 1982, es va encetar la via de la gestió però ha passat prou temps, malgrat això recordar el perills no esta de més.

La corrupció sempre ha estat una constant de la dreta, és un tema que hem denunciat, tanmateix, l'esquerra no ha estat lliure d'aquesta lacra. Les noves opcions emergents, que volen superar la política clàssica, deuen estar atentes a un mal que naix del culte al càrrec i en ocasions de l' arribisme de persones amb poques conviccions i moltes ganes de manar o figurar. Calen mecanismes de control democràtic.

Queden doncs, aquestes observacions, les del meu company i les meues, com una simple línea de preocupació per la present situació, de la qual la corrupció, tan la més sonada, com la més menuda, no son més que el resultat més estrident del sistema de representació o mediació institucional vigent.