El sentit de la protesta

Darrerament són molts els que es pregunten en veu alta: Per què manifestar-se si protestar no serveix per a res? De què val eixir al carrer o fer vaga si això no canvia les coses? Per molt que protestem, ells, els que manen, continuen fent el que es dona la gana amb l'aval que els vots els ha atorgat.

És comprensible aquest argument després de comprovar que efectivament, malgrat la indignació generalitzada i les mobilitzacions socials que han hagut als últims temps, la indiferència dels governants és un insult més a la democràcia i un menyspreu absolut a les inquietuds populars.

De fet, aquest comportament és una estratègia del poder polític i econòmic neoliberal pensada per carregar-se definitivament la democràcia: “Si els ignorem i continuem a la nostra, no trobaran sentit a la protesta i es cansaran de manifestar-se. Total, mentre tinguem els vots estem autoritzats per continuar aplicant les retallades”.

Pretenen que passem de ser agents actius, ciutadanes i ciutadans que fem valdre la democràcia, a agents passius, ciutadans dispersats i submisos.

Per això no podem caure en la seua trampa, i el primer que hem de fer és desmuntar els arguments de la inutilitat de la protesta, que no són més que excuses dels que estan acostumats a veure-les passar com si amb ells no anara res de res. Eixa majoria silenciosa, a la que tanta referència fa el PP per justificar precisament les seus polítiques, ha d'entendre que ja no val el silenci, que el que calla atorga i és còmplice de la major estafa política que s'ha donat al llarg de la nostra feble i curta etapa democràtica, i que està duent a la misèria a la majoria de la població.

La mobilització sí és útil. El que és inútil és no mobilitzar-se. Ahí tenim els exemples de la lluita de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (Stop Desnonaments) que amb contundència estan aconseguint avançar les seues reivindicacions, o la paralització del tancament dels centres d'urgències que pretenia la Cospedal als pobles de Castella-La Manxa gràcies a la protesta unànime de veïns i veïnes.

Són exemples aïllats, sí, però ens demostren a tots que la protesta, tard o prompte, dona fruits, també. No s'aturem paralitzats per la desmotivació a la que pretenen portar-nos, protestem amb tota l'energia dels indignats, dels condemnats a la misèria, dels estafats pels bancs, dels treballadors acomiadats a l'atur i dels que han de treballar en pèssimes condicions, dels treballadors públics espoliats, dels joves sense expectatives, dels dependents oblidats, dels estudiants sense beques i massificats als barracons, dels científics que investiguen sense recursos, dels que han de fer ús dels menjadors socials.

No, no són suficients les paraules de cabreig als bars o a casa, entre amics i familiars, no són tampoc suficients al faceboock o a la resta de xarxes socials. Tot això per a quedar-se un a gust en si mateix, val, però no és suficient per canviar les coses. Les coses es canvien exercint majories al carrer i també, que no se'ns oblide, canviant els vots a les urnes. Si no som capaços d'eixir massivament al carrer per lluitar pel que és de justícia, per moltes excuses que busquem, tindrem més del mateix. Com més ens ignoren, més fort hem de cridar. Com més siguem, més prompte aconseguirem aturar-los. Ara toca, sens excuses, participar.

(*) Sergi Rodríguez i Castelló és membre del consell polític d'EU-L'Entesa Alcoi.