El caputxí que va poder ser Papa
El cardenal Vives i Tutó va ser la mà dreta de Lleó XIII i Pius X i un ferm defensor de l'església catalana
A principis del segle XX, a la Roma eclesiàstica es van popularitzar les expressions Vives fa tutto, «Vives ho fa tot», i Vives è tutto, «Vives ho és tot». Una clara referència a la influència d'un cardenal, Josep de Calassanç Vives i Tutó (1854-1913) que va ser la mà dreta de dos papes, Lleó XIII i Pius X, i el caputxí català més influent a la Cúria Romana des del temps de Sant Ramon de Penyafort (1180-1275), conseller del també papa Gregori IX. Home de gran saviesa i de reconeguda humilitat, el cardenal Vives i Tutó compleix el 2013 cent anys de la seva mort i la seva població d'origen, Sant Andreu de Llavaneres, ha volgut reivindicar tant la vida com l'obra d'un personatge injustament oblidat, a través d'un nodrit programa d'actes que pretenen aprofundir en el coneixement d'un català universal que com a cardenal elector optà a ser el cap de l'església catòlica en el conclave de 1903. Nascut al municipi maresmenc, de família humil, aviat va quedar orfe i l'any 1868 va entrar a l'orde dels Caputxins durant l'exclaustració, juntament amb el seu germà Joaquim, al noviciat de La Antigua (Guatemala). Després d'Amèrica tornà a Europa l'any 1878. Instal·lat a França com a director de l'Escola Seràfica de Tolosa de Llenguadoc, s'establí a Igualada després que el govern francès decretés l'expulsió dels ordes religiosos. L'any 1884 viatja a Roma amb el seu germà Joaquim per tal de preparar la unió dels caputxins hispans amb Roma. L'any 1899, amb 45 anys, serà nomenat cardenal. L'arxiver dels caputxins de Barcelona i biògraf de Vives i Tutó, fra Valentí Serra, destaca la gran capacitat de treball del religiós que, entre d'altres, va ser consultor de diferents congregacions romanes i va organitzar el Concili Plenari Llatinoamericà del 1899. «En el seu temps, el cardenal Vives va ser sens dubte el català més conegut arreu del món i amb més projecció», constata, i recorda alhora el tarannà conservador del religiós que el va dur a lluitar aferrissadament contra el corrent del modernisme teològic. Autor de nombrosos treballs, se'l considera un dels autors de l'encíclica Pascendi Dominici gregis (1907) del papa Pius X. «Les seves obres sobre el Parenostre o la figura de sant Josep encara no s'han pogut superar fins al dia d'avui», diu el seu biògraf, que afegeix que va publicar més d'un centenar d'obres de patrística, dret canònic, mariologia i hagiografies.
Tot i això, un dels aspectes que més van marcar la personalitat de Vives i
Tutó va ser l'estima i la defensa de l'església catalana davant un marcat integrisme clerical a l'Estat espanyol. En aquest sentit, fra Valentí Serra rememora que l'any 1902 va intercedir per evitar que es prohibissin els catecismes en català, que va defensar la permanència de Torras i Bages a Vic, quan l'any 1909 el volien traslladar a Burgos, o que va encoratjar mossèn Cinto Verdaguer en els seus moments difícils amb la jerarquia eclesiàstica. En els últims anys de la seva vida va intensificar el treball gegantí per codificar tot el dret canònic i va organitzar l'any 1908 l'actual Congregació de Religiosos. Moria el 7 de setembre del 1913 a Monte Porzio Catone i fou enterrat en el cementiri de Campo Verano. «Al cardenal Vives, malgrat que aquest any ens permet revifar el seu record, encara no se l'ha posat en el lloc que li pertoca en la història», es lamenta fra Valentí Serra, que reclama un estudi en profunditat del seu llegat eclesiàstic.
Descansar finalment a casa
Sant Andreu de Llavaneres ha lluitat durant molts anys per recuperar les restes del cardenal Vives i Tutó, que, al seu entendre, havien de descansar a la població que el va veure néixer. Durant els anys vuitanta es va fer un primer intent que no va prosperar. El 2004, quan es complien 150 anys del seu naixement, una representació del municipi es va desplaçar fins a Itàlia per endur-se'n el taüt. La seva sorpresa va ser majúscula perquè a la cripta on teòricament només hi descansava el religiós, hi havia cinc taüts i a cap d'ells no hi constava el nom del cardenal. Van ser precisament les investigacions fetes per fra Valentí Serra les que van descobrir a la mateixa cripta, però en un lloc més amagat, una caixa de zenc amb les despulles del cardenal el 2009. El retorn del prestigiós personatge es va fer amb tota la cerimònia que reclamava l'ocasió el març del 2013 i amb una missa oficiada per l'arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach.
