“És dur adonar-te que fas nosa”

Viuria al carrer si no fos perquè encara té ajuda econòmica de la família i es pot estar al pis dels pares. L'Antonio no té a hores d'ara cap ingrés, va sol·licitar la renda mínima d'inserció (RMI) a l'octubre i encara no en té cap resposta. Ni sí ni no. A la pregunta: Doncs de què viu? S'atura un moment i respon: “De la caritat de la família. Vas aprenent a viure diferent... Gairebé no surts de casa i fins i tot menges el mínim imprescindible.” Fa una altra pausa i segueix: “És molt greu. De persones en una situació com la meva cada dia n'hi ha més.”

El relat de l'Antonio, de 56 anys, llicenciat en Belles Arts, apuntat a les llistes d'Ensenyament per tornar a fer classes en un institut i amb un currículum de 20 anys treballant de fotògraf, posa cara a les fredes dades de l'atur de llarga durada. I també és una de les veus que demanen una feina, la que sigui: “La gent no vol viure d'una ajuda. El que volem és treballar”, assegura. Al juny de l'any passat va esgotar la prestació d'atur i va començar a moure's per intentar trobar alguna solució per tenir uns ingressos per cobrir les necessitats bàsiques. L'assistenta social ja el va advertir que només li quedava la renda mínima i que els tràmits són molt lents. “Conec gent que dient-li això ha desistit de demanar-la. Sembla que l'administració pensa que posant traves la gent es desdirà de fer la paperassa”, assegura. De casos similars al seu, en coneix, i molts, ja que s'ha involucrat en l'Assemblea de Treballadors i Treballadores a l'Atur de Barcelona, on acudeixen moltes persones desesperades buscant on agafar-se. “És molt dur adonar-te que fas nosa –admet–, però no baixarem la guàrdia.”

El Programa Interdepartamental de la Renda Mínima d'Inserció –d'on ve el nom de Pirmi, com es coneix encara l'ajuda de forma informal– és l'origen de l'actual RMI. El va crear la Generalitat als anys 90 perquè les persones en situació greu d'exclusió tinguessin uns ingressos mínims assegurats. La cruesa de la crisi dels últims anys, però, hi ha abocat persones de l'anomenada nova pobresa, com l'Antonio. Persones amb una formació, que fins fa poc tenien una vida normalitzada i que mai havien acudit als serveis socials. De fet, segurament ni s'havien plantejat que haurien de fer-ho. “Tenir més de 50 anys i quedar-te sense feina és ara un gran obstacle. Si no hi ha polítiques per crear ocupació no ens en sortirem”, planteja. Una ajuda de 426 euros al mes es veu com l'única manera de sobreviure amb una mica de dignitat.

Es lamenta d'haver de viure “del que van treballar generacions anteriors”. Quan tenia feina pagava una mena de lloguer, encara que fos simbòlic, als seus pares. Ara, ni això. Ha intentat llogar una habitació del seu pis, però tampoc se'n surt. Té una filla i una de les coses que més greu li saben és no poder passar-li la pensió. Li va costar Déu i ajuda aconseguir que li fessin un certificat per justificar que estava en tràmit de rebre la prestació... Tràmits i més tràmits. Papers i més papers.