Recordant aquell concili

Passejant per Lleó, la Castella profunda, he visitat l'església de San Salvador Palat de Rei. Es tracta d'un temple del segle XII assentat sobre els restes d'altre anterior. Però no vull parlar-vos del seu valor com a monument, sinó del que he pogut veure exposat al recinte. Es tracta d'una mostra al voltant dels cinquanta anys del Concili Ecumènic Vaticà II, el qual es va encetar al 1962.

La gent gran deu recordar les conseqüències d'aquell fet, les noves generacions, possiblement, i més encara les d'esquerra o alternatives, no tindran gaire idea del que allò va significar social i políticament.

Aquell concili, va marcar un abans i un després, influint notablement en la situació de l' església i la dictadura franquista. El concili, va ajuntar a un nombre molt elevat de bisbes de tot el món, convocats per impulsar una forta renovació de l'Església Catòlica. Fou convocat per Joan XXIII, un papa de tarannà innovador i aperturista, que va concloure amb el pontificat de Pau VI, qui abans com Cardenal Montini a Milà, havia demanat a Franco que no executes a Julian Grimau.

El Concili, doncs, va revisar o actualitzar, especialment, la visió de l'església oficial quant a educació, llibertat religiosa, les relacions amb els poders polítics, la premsa i els mitjans de comunicació, o la vida social entre altres qüestions.

Per altra banda, el seu caràcter ecumènic obrí una nova forma de relacions amb altres esglésies i creences. Al nostre cas comportà, també, un canvi en la composició de la Conferència Episcopal, resultant elegit el Cardenal valencià Vicent Enric i Tarancón, el qual encetaria el distanciament amb la dictadura, diferenciant el regim i la missió dels religiosos. Resultà significatiu que a les exèquies de Carrero Blanco, grups de franquistes cridaren “Tarancón al paredón”.

Els agnòstics comprovarem, en aquells anys, com el nou tarannà facilitava el diàleg, evitant els dogmes, facilitant-ne, aleshores, la convivència entre creients i no creients. Per això, precisament, m' ha sorprès positivament comprovar com en algun lloc, en el cor de Castella, un bisbe reivindica i recorda aquell concili, en moment en els quals el vents de l'Església venen bufant en sentit contrari, almenys tal ha estat el cas dels papes que van succeir a Pau VI.

Això és tot el que volia remarcar. No deguem, doncs, oblidar l' influència de l'Església, tant en positiu, com fou amb el Concili Vaticà II, o en negatiu, cas del comportament de la Conferència Episcopal a Espanya.