“T'has de fer adulta quan ets una nena”

La Loubna no va tenir uns pares que l'estimessin. Quan era petita vivia al sud de Tànger amb els avis i dos cosins. “La mare venia a casa molt sovint i s'atipava de menjar”, explica. Cap record de tendresa, cap afecte. “Ni ella ni el pare no em feien cas...” Als tretze anys la van enviar a Catalunya, concretament a Alella, a casa d'uns oncles. No va anar bé. Ella pensava que la tractarien com una més de la família, però en realitat la feien servir de minyona. I un dia es va cansar i se'n va anar directament als Mossos. Tenia setze anys. Va ingressar en un centre d'acollida sota la tutela de la Generalitat on va viure durant dos anys. Als divuit es va acabar oficialment la tutela i va passar a dependre de l'Àrea de Suport al Jove Tutelat i Extutelat, de la direcció general d'Atenció a la Infància (DGAIA). “Al principi et cau el món a sobre. T'has de fer adulta de cop quan encara ets una nena”, comenta.

Durant dos anys va viure en un pis tutelat. I va ser durant aquest temps que, a través d'una de les entitats que col·laboren amb la DGAIA, l'Associació Punt de Referència, va conèixer la Irina, una voluntària que es va prestar a acompanyar-la, a fer-li de guia. “Anava una mica perduda i la seva ajuda va ser fonamental”, reconeix. Primer van quedar per fer classes de català, però al cap de poc temps ja eren amigues. “Vas amb la idea d'ajudar i acabes aprenent moltes coses. No és una relació unidireccional”, subratlla la Irina.

La vida de la Loubna és una mostra de superació personal. Es va casar fa un any i mig i està embarassada. Amb 25 anys ja no parla amb agror del passat, assumeix la seva infantesa i afronta el futur amb il·lusió. “Ara sóc a l'atur, però el meu home treballa, és taxista”, precisa.

És una de les històries que es poden conèixer a l'exposició Mira'm. La realitat desconeguda dels joves extutelats, en què la Loubna comparteix protagonisme amb l'Alí, l'Òscar o el Soufiane, un jove, també de Tànger, que va aconseguir fugir del seu país amagat als baixos d'un camió. “Ho havia intentat moltes vegades i ho vaig aconseguir un cop que estava malalt”, relata. Tenia disset anys. De Cartagena va viatjar a Barcelona, on després de viure una setmana al carrer el va detenir la policia i el van portar a un centre de menors. Als divuit anys, i també gràcies al programa Acull de l'Associació Punt de Referència, va viure durant un any amb una família d'acollida. “Em van tractar com un fill més.” Tant és així que encara ara manté una relació amb tots, especialment amb la Pilar, la mare. “Els caps de setmana vaig a cuidar el seu pare, que està ingressat en una residència”, diu.

El Soufiane viu ara en un pis tutelat amb altres joves. Està estudiant ESO i fa esport. Li agrada molt córrer. El seu somni és “trobar aviat una feina i baixar a veure els pares”. Està immensament agraït a la seva família d'acollida. “He estat un privilegiat, fins i tot m'han ajudat a estudiar, una cosa que no m'havia interessat mai i que havia estat motiu de conflicte amb el meu pare.” La Pilar també parla de reciprocitat: “Ell també ens ha enriquit a tots.”