L'estellaor se'n vol anar a casa

Des d'un temps cap ací, Pepe Alapont l'estellaor m'anuncia que se'n va casa, que s'ho deixa tot i que ja s'ho faran, perquè està fart que l'enganyen; em diu que altres membres del Consell Agrari pensen el mateix. Sempre que m'ho diu, tremole. Què serà del Consell Agrari, sense l'estellaor?

Ja se sap que participar en la política pot deixar records amargs, especialment a qui s'hi dedica vocacionalment i no per interessos personals. Ho porta la feina, ja que no es pot satisfer a tot i la gent és molt desagraïda. D'acord. Però també pot passar a l'inrevés i deixar el regust de les coses ben fetes, d'alguna cosa en especial.

En el meu cas, la gestió que més satisfacció m'ha produït és la que vaig poder fer per l'agricultura i els llauradors de Silla. Però, com no vaig estar a soles, sinó acompanyat, des del primer moment, per Pepe Alapont, és per això que em preocupa i lamente profundament el cabreig que manifesta relacionat amb la política agrària municipal.

L'estellaor en tot moment, des que acordàrem una estratègia per a obligar l'ajuntament a convocar eleccions per al Consell Agrari, ha estat la peça clau de totes les iniciatives relacionades amb el camp; és a dir que, en tot moment, hem col·laborat estretament els dos, fins i tot quan hem mantingut desacords.

Com l'estellaor és un líder reconegut pels llauradors, puc afirmar que sense ell no hi haurà cap política agrària a Silla. Per tant, els qui ens estimem la professió, fins i tot des de fora, com és el meu cas, lamentem profundament que la situació política local estiga sent tan adversa, com per a irritar i fer anar-se'n a casa aquest personatge insubstituïble que és Alapont.

No vull fer el seu panegíric, perquè no ve al cas i perquè és massa conegut i ara mateix prematur, perquè a l'estellaor encara li queda corda i obligacions a què acudir, per exemple com a president local de la Séquia Reial del Xúquer. El que vull és reflexionar i fer reflexionar els polítics municipals sobre la situació del camp i la manca de previsions per al seu manteniment. Aquest és precisament el motiu del neguit de l'estellaor.

Com ja he comentat altres vegades i ahir mateix ens recordava la premsa, la situació de Silla, econòmicament parlant, és de fallida total, així que no podem fer-nos cap projecte d'inversió; d'acord. Però i el manteniment de camins, sèquies i sequiols? I el de la guarderia i policia rural? I les campanyes fitosanitàries?... Si no ha d'haver pressupost per a res d'això, naturalment l'estellaor té raó en prendre-s'ho tan a pit.

Encara que no es coneix el pressupost, perquè el govern municipal no l'ha fet ni aprovat, l'estellaor ja sap que els llauradors no van a veure ni un euro. N'hi haurà per a festes i saraos (la incògnita són els bous), per als sous dels polítics i alts funcionaris..., però no per al camp.

Les partides destinades al camp solen ser modestes i moltes d'elles van a càrrec de subvencions externes de la Diputació i de la Conselleria, principalment. Tampoc aquestes institucions van a destinar ni un cèntim a Silla? Què s'ha fet de tantes promeses electorals, de tant de castell a l'aire?

L'estellaor té, doncs, motius més que suficients per a mostrar-se tan contrariat, perquè res del que li prometeren i ell a la seua vegada prometé, fiant-se del PP, va a complir-se. I Pepe Alapont no és un home a qui li agrade quedar en ridícul. Com està demostrant en la gestió de la Séquia Reial del Xúquer, compleix tot el que promet i es compromet sols en allò que pot fer.

Precisament la Séquia, des que la presideix l'estellaor, és l'única administració que té els comptes sanejats i amb superàvit, i l'única que no està en la penúria com l'ajuntament. L'estellaor ha demostrat que sap gestionar i, per tant, pot criticar amb la cara ben alta tots els polítics de Silla, incloent-me a mi quan era l'alcalde.

Jo llance la idea als regidors i a l'alcalde perquè tinguen en compte que no poden deixar abandonat el camp i que els pressupostos que finalment puguen aprovar, contemplen les atencions necessàries que demane el Consell Agrari. I els propose que demanen a Pepe Alapont que no abandone, precisament ara que és quan més falta farà.

Tots sabem quina és la situació econòmica, però com vaig escriure el dia 2 de maig, administrar la misèria també és governar. Tenim el que tenim i podrem fer el que podrem, però, com no hi haurà per a tot, caldrà prioritzar i per tant, si es tracta d'ajustar-se al que realment es té, el camp (el Consell Agrari) també sabrà fer-ho, responsablement, amb l'estellaor al cap.