Inflació de precs i preguntes als llarguíssims plens de Figueres

Sis hores poden ser moltes hores per a un concert al Camp Nou, però cinc hores per a un ple són un autèntic càstig. A Figueres els plens maratonians són habituals, però el d'aquest dilluns passat va posar el llistó molt alt. La tònica –o l'ensopiment– d'aquell ple la van imposar els regidors del Partit Popular, Maria Àngels Olmedo i Diego Borrego, que en un mà a mà desenfrenat van flagel·lar l'assistència amb inacabables intervencions. A banda del nombre i de la durada dels precs i preguntes, va impactar la imatge apocalíptica que van dibuixar de Figueres. Només un tastet: campi qui pugui a la Guàrdia Urbana amb agents descalços, sense roba, cotxes que s'avarien a cada cantonada i rates a les dependències. A l'hospital els pacients en fugen cames ajudeu-me perquè no troben qui els atengui. La Rambla de Figueres és un autèntic camp de mines, amb cotxes apilonats, concerts desenfrenats a qualsevol hora i castells inflables a punt d'explotar. El carrer Sant Pau és un laberint i la pista de patinatge, un perill. Exagero una mica, només una mica, però sortint del ple em vaig sentir molt afortunat de viure a Girona. Entenc que tot plegat pugui ser una tàctica legítima d'assetjament al govern municipal, però sorprèn que en aquests casos els regidors no s'adonin que una inflació de crítica és contraproduent, com ho demostraven les cares d'avorriment, sospirs o riures que s'escapaven de la resta del consistori, del públic i periodistes presents. Contraproduent pel ressò que puguin tenir les seves crítiques, algunes segurament fundades però que no es podran recollir en cap mitjà si no és publicant un suplement especial de 20 planes (o prenent-ho amb humor i escrivint aquesta crònica). Contraproduent també per la tan reclamada transparència, perquè quan la transparència esdevé exhibicionisme carrega i perd credibilitat. Contraproduent perquè estem en crisi i una mica d'austeritat en els torns de precs i preguntes també ens aniria molt bé a tots.