Superant límits

Fins als 12 anys, tot funciona amb certa tranquil·litat. A partir d'aquesta edat, comencen els problemes. “No capten els acudits, tenen greus mancances amb el raonament abstracte i, a més, l'escola se'ls fa molt pesada”, assegura Montserrat Baró i Sans, fundadora d'ACIDH, una associació que treballa en defensa de les persones amb intel·ligència límit. Aquest col·lectiu són aquells que tenen un quocient intel·lectual entre 70 i 85 –essent la mitjana entre 85 i 115–, just per sota del que considera l'Organització Mundial de la Salut (OMS) dins la normalitat. Són persones que estan ubicades en “terra de ningú”; és a dir, no se les pot catalogar ni dins la discapacitat general, reconeguda com a tal a partir del 33%, ni dins els paràmetres normals. “Socialment són fantàstics, però els costa ser autònoms. Solen ser, d'altra banda, molt emotius i acostumen a tenir poc desenvolupada la part cognitiva; per tant, els fallen la memòria, l'atenció i l'expressió. Per la resta, són persones molt normals”, continua l'impulsora de l'entitat, nascuda l'any 1994.

Aquestes mancances, que acostumen a manifestar-se abans dels 18 anys, els impedeix portar el mateix ritme de vida que la resta de persones. Si més no, necessiten uns estudis a mida. Si la majoria dels alumnes de Catalunya realitzen l'ESO en quatre anys, ells la fan en dos cursos més. “A l'ACIDH tenim una escola privada al servei dels nens i joves que necessiten un sistema d'ensenyament diferent. Tots aquests adolescents tenen un procés maduratiu més lent, de manera que necessiten un centre d'educació especial, que sigui, sobretot, més personalitzat”, explica Núria Tresserras, adjunta a la presidència. En aquest col·legi estudien 81 alumnes durant l'any i, malauradament, no tots hi pot accedir, ja que les places són limitades. De fet, hi ha llista d'espera. Un cop acabats els estudis obligatoris, reconeguts per la Generalitat de Catalunya gràcies a un conveni amb l'entitat, se'ls esperona a realitzar programes d'adaptació a la vida adulta, així com formacions de qualificació personal i cursos de preparació laboral. El que s'intenta, a partir d'aquí, és inserir-los en empreses. Als que finalment no poden, se'ls proposa entrar en un centre especial de treball.

La crisi, malgrat els esforços per intentar arraconar-la al màxim possible, està afectant la fundació, sobretot pel que fa als retards en els pagaments. “Els diners no arriben quan han d'arribar, hi ha molta demora, de manera que la nostra tresoreria se'n ressent moltíssim. Nosaltres també hem de pagar proveïdors i hem de donar servei a les persones per a les quals treballem”, comenta Núria Tresserras. I és que, tot i aconseguir part del finançament a través de fons privats, donacions, actes i treballs dels mateixos nois, el gros de les ajudes arriba de les arques públiques. Concretament, un 60% del pressupost ve de la Generalitat i la resta és privat.

A Catalunya, hi ha una gran varietat d'entitats que treballen per a la defensa i la promoció de les persones amb intel·ligència límit. De fet, moltes d'aquestes van decidir, l'any 2002, agrupar-se per crear una federació catalana que tingués més veu i força a l'hora de reclamar les seves pretensions. D'aquesta unió va néixer Voraviu, una plataforma de segon nivell, constituïda com a associació. “Les persones amb intel·ligència límit en un principi no podien accedir al certificat de discapacitat. Era un problema: no podien optar a treballs especials, a descomptes en els transports, a pisos de protecció oficial... A través de la lluita de moltes entitats, hem aconseguit que els comencin a reconèixer”, sentencia Montserrat Baró, també presidenta de Voraviu.

De totes elles, però, l'ACIDH és l'única que dóna tots els serveis i treballa de forma integral amb aquestes persones. L'objectiu principal és la integració i el desenvolupament i és per això que proporciona especialistes i voluntaris en totes les àrees d'actuació.