Edat activa
L'actriu Montserrat Carulla, l'escriptor Josep Maria Espinàs, el nutricionista Abel Mariné i l'empresari Carles Sumarroca desvelen secrets per conservar l'entusiasme juvenil en plena maduresa
Tots quatre fugen de la nostàlgia i reivindiquen la “passió” per grans i petites coses com un dels motors que alimenten la seva activitat
“La inexperiència és un acte lliure que no hauríem
de perdre mai”
“És una prova de saviesa no fer servir allò que no es necessita”
“El que sí que és un error és imposar als altres la teva experiència”
“Per fortuna, el món és més que allò que feien les nostres àvies”
A l'actriu Montserrat Carulla no li agrada gens la paraula vell, la troba despectiva. L'escriptor Josep Maria Espinàs la reivindica. “Penso en el Ponte Vecchio... Ho trobo normal, sé que sóc un vell.” Ella no creu en el valor de l'experiència. Ell la defensa. Amb matisos, però la defensa. “Existeix i es mereix un respecte.”
Carulla i Espinàs han compartit taula a l'hotel España amb el nutricionista Abel Mariné i l'empresari Carles Sumarroca en la tercera sessió del cicle Converses del Banc Sabadell que impulsa El Punt Avui. Tots quatre voregen o superen els 80 anys i segueixen actius en els seus camps laborals respectius. Tenen en comú la passió per la feina i la capacitat de continuar il·lusionant-se. Però ofereixen visions diferents i a vegades contradictòries de si mateixos i de la societat que els envolta. I no es posen d'acord a l'hora de donar consells, ni tan sols quan es tracta de compartir el secret de la seva imparable activitat. Això demostra, com reflecteix una cita que aporta Mariné –“Cadascú és com el Déu que l'ha creat”–, que mai encertem quan ens referim a la gent gran o als avis com un col·lectiu uniforme. Són éssers individuals amb vivències intransferibles que arribats a aquest punt de la vida saben, com bé resumeix Espinàs, que “el que sí que és un error és imposar la teva experiència als altres”.
Sigui com sigui, el debat traspua saviesa. Anotant les motivacions individuals, s'endevina que els motors que els alimenten continuen sent els mateixos que els movien quan eren joves. Potser per això no s'han aturat encara a mirar la vida asseguts darrere la finestra. “Tinc les mateixes ganes que tenia 40 anys enrere. A vegades falten forces, però no il·lusions”, diu Sumarroca.
No n'hi ha, de fórmules màgiques. No parar, però tampoc voler fer més del que es pot; una dieta equilibrada –“no cal ser exagerat, menjar carn està bé; menjar massa, no”, apunta el nutricionista–, i gaudir tant de les grans com de les petites il·lusions de la vida quotidiana. I la rutina? Com han pogut combatre la rutina? Prefereixen parlar d'hàbits, que té una connotació més positiva. Per Espinàs, “els hàbits són importants, ens permeten despreocupar-nos d'una sèrie de coses i ocupar el cervell a ser creatius”. Carulla, en canvi, és partidària d'improvisar més, està més acostumada a actuar en funció de com es troba. “Ara em deixo portar per la vida, les coses que m'agraden les incorporo i les que no, no...”
Tot i reivindicar el valor de l'experiència, Espinàs també fa una aferrissada defensa de la inexperiència. “És bonic. Aquest acte de llibertat i de risc no l'hauríem de perdre mai.” I aquí sí, tots quatre es troben en un punt de no-discrepància. Sumarroca fins i tot entén que en el món de l'empresa l'experiència “pot ser negativa i la inexperiència, necessària per a la innovació”, una idea que Mariné també defensa com a inequívoca en el món de la investigació i la ciència.
Jubilació
Cap dels quatre ha pensat a jubilar-se mai. El debat sobre retardar l'edat de jubilació als 67 anys els queda lluny, és com si no els afectés. “Si ens hi haguessin obligat, ens hauríem entristit o emprenyat”, remarca Mariné. Montserrat Carulla precisa que potser en les feines més dures està més justificat, però que a ella l'hauran de fer fora a empentes de l'escenari. “Un home que ha de carregar sacs al moll potser sí que s'ha de jubilar...” Espinàs la corregeix. “Sempre que ell així ho vulgui...”
Mariné entén que per a molta gent “la jubilació és fatal, se t'acaba la vida”, però també admet com una pèrdua que “el nivell d'edat mitjà dels professors sigui més alt quan les grans innovacions es fan de jove”. Sumarroca, que admet que continua vigilant de prop els seus negocis, també es mostra convençut que “la vellesa no aporta gran cosa al sector de l'empresa”. “Ens hem d'apartar per poder entendre el món”, puntualitza. I és davant d'aquesta declaració de certa renúncia que Espinàs, sempre atent a trencar tòpics, reivindica novament “la importància de l'experiència vital”, una experiència “que demana temps”.
Crisis i valors
És precisament aquesta experiència vital de la qual a vegades reneguen la que els porta a relativitzar, encara que amb precisions, la crisi actual. “La paraula crisi l'haurien de suprimir del diccionari si ens en volem sortir. Des de la del 54 les he viscut totes. Són circumstàncies diferents i hem d'intentar canviar-les”, subratlla l'empresari. Mariné es refugia en els tòpics –ell mateix ho reconeix– i parla de “banalitat i falta de valors” en un món dominat per “les presses, el fet de voler-ho tot ràpidament i la pèrdua de la cultura de l'esforç” on caldria “posar una mica d'ordre perquè s'ha perdut el valor de la transcendència”. Més tard, va precisar que “sobra globalització i falta proximitat, no només en els aliments, sinó en les relacions polítiques, econòmiques, personals i socials”.
Espinàs, amb un discurs més relativista, es va negar a parlar de valors. “No sé què vol dir... La visió dels valors és individual.” I, pel que fa a la crisi, ell la viu com “un canvi”. En cap cas es va caure en el parany de la nostàlgia, ni tan sols quan Sumarroca va assegurar “que a taula han variat els hàbits perquè la dona treballa i es dedica menys temps a la cuina”. L'empresari va assegurar que actualment “les fruites que més augmenten són les que no cal pelar”, però Mariné, en lloc d'enyorar una cuina més elaborada, va elogiar la importància dels “aliments industrials”. “O dediquem temps a la cuina o la indústria ens ajuda”, va puntualitzar. Espinàs va ser el més optimista en relació amb el futur de l'espècie humana. “Afortunadament, el món és més que allò que feien les nostres àvies”, va deixar anar.
“Joventut tova”
En la mirada cap a la joventut actual, Espinàs va ser també el menys dogmàtic, el menys generalista. Tot i que es va queixar de l'excessiva importància que tenen els nens en la societat actual –“hi ha com un infantilisme, els nens han de patir una mica, no ho han de tenir tot resolt”–, no va ser tan dur com Montserrat Carulla, que va afirmar que “estem educant inútils” ni com Sumarroca, que es va mostrar convençut –ho va repetir més d'un cop– que “estem creant una joventut tova, potser perquè hem intentat donar als fills el que nosaltres no vam tenir”. Espinàs ho té clar. “Mai hi ha hagut tants ganduls com avui ni tants treballadors com avui”. I, disposat a provocar, a cercar nous punts de vista, es va preguntar en veu alta què passaria si preguntessin als joves actuals com veuen els vells.
Quant a la falta d'autoritat, Mariné va portar el tema al seu terreny quan metafòricament va assegurar que “hem començat a anar malament quan hem substituït el hi ha això per què vols per sopar”.
Carulla va admetre que, en tot cas, “la culpa la té la gent gran i no la joventut” i, pel que fa a la formació, Mariné va remarcar que, tot i que actualment “hi ha molta més gent que estudia, falten colzes i sobra pedagogia”.
Sumarroca no en té cap dubte: “Actualment la gent és menys treballadora perquè té menys necessitat.” Més enllà de la crisi, l'empresari entén que “fa tres o quatre anys tothom esperava ser funcionari, volien que algú els posés un sou a la mà” i que el que cal fer és “buscar la feina allà on sigui en lloc d'esperar que l'oportunitat arribi a la porta de casa”.
L'empresari va recordar el moment en què es va imposar “la setmana anglesa”, que volia dir no treballar el dissabte a la tarda. De nou Espinàs es va preguntar què en dirien els joves, mentre que Carulla es va solidaritzar amb les moltes víctimes de l'actual crisi econòmica. “Sent difícil l'època que vam viure, penso que ho passa pitjor la gent que ara no té res.”
Aquesta cultura de l'esforç a què es referia Mariné no la veu tampoc Sumarroca. “Una néta meva ha tornat de Massachusetts. Diu que el 90% dels universitaris treballen.” Mariné no va dubtar a afirmar que “la majoria dels d'aquí, també”.
Ús de les tecnologies
Com passa en la percepció d'alguns conceptes, l'adaptació a un món que avança a un ritme vertiginós des del punt de vista de les innovacions tecnològiques tampoc no és unitària. “Quan veig un autobús, jo l'agafo”, respon amb ímpetu juvenil Montserrat Carulla. Ella té de tot, fins i tot un Iphone. “Jo passo moltes hores davant de l'ordinador”, admet. Sumarroca no el fa servir gairebé gens i Mariné, “per feina”. En aquest camp, el que va a contracorrent és Josep Maria Espinàs, que continua escrivint amb la mateixa vella màquina Olivetti de sempre.
“Abans que hi hagués ordinador, com vivies?”, va preguntar Espinàs a Carulla. Ella li va explicar que l'ordinador li fa falta, que li permet “sortir de casa”. I ell va tornar a explicar el que ja ha repetit mil vegades. Que no en té, d'ordinador, perquè no en necessita. “I és una prova de saviesa no fer servir allò que no es necessita.”
Espinàs va voler aclarir que això no vol dir que estigui en contra del progrés tecnològic. “Sóc un defensor de l'ordinador, sé que és important, però si tallen l'electricitat sóc l'únic escriptor que pot continuar escrivint.”
Més enllà de la qüestió més pragmàtica, Espinàs continua amb la màquina d'escriure gairebé per pur romanticisme. Li agrada escoltar el soroll del teclat mentre escriu, el reconforta, l'acompanya. “Només he escrit amb una màquina d'escriure i em funciona. No sóc partidari del silenci, el soroll m'ajuda a pensar. Quan sento el clec-clec noto que s'està posant en marxa el cervell.”
El debat, moderat pel director d'El Punt Avui, Xevi Xirgo, s'havia plantejat com una reflexió a l'entorn de la vellesa més activa. Es va allargar més del previst i va servir per confirmar que potser el que fa diferents els quatre convidats és la seva gran curiositat, les ganes d'aprendre de tot i en especial de les persones. En el cas de l'escriptor, va ser obligada la referència a la seva etapa de caminant. “Caminar sense intenció”, com diu ell. Perquè anar a peu permet trobar gent que t'explica coses... És la constant recerca de la humanitat. La mateixa que buscava Carulla damunt l'escenari... “Més que veure com canvia la gent, ho notes...”
No hi va haver temps de parlar de tot. Van quedar temes importants com ara la malaltia i la mort. Només Carulla, molt al començament, s'hi va referir de passada. “Em sap greu no saber què passarà d'aquí a quinze anys. M'agradaria no morir-me abans de veure realitzat aquest procés nostre.”