“Les padrines ens diuen: no amolleu”

El manacorí Rafa Nadal, amb el tron del tennis mundial acabat de recuperar, ha deixat de ser l'heroi de les Illes Balears. Ho són, des de fa moltes setmanes, els milers de mestres amb samarretes verdes que han posat contra les cordes el govern de José Ramón Bauzá i han despertat una societat tradicionalment conformista, si més no, en l'imaginari col·lectiu de Catalunya.

“Pel carrer, quan les padrines ens veuen amb la samarreta verda ens diuen: no amolleu”, expliquen els mestres aplegats al davant de la conselleria d'Educació i Cultura, a Palma, impacients per tenir notícies de la reunió que el comitè de vaga manté amb el govern. Les àvies s'han convertit en la rereguarda de l'exèrcit verd contra el tractament integrat de llengües (TIL). “Als pobles van a parlar amb els batlles per demanar-los explicacions pel que el seu cap [el president Bauzá] està fent amb la llengua”, diu un professor de secundària. “Moltes preparen coques a casa, les donen a les seves filles i elles les venen a la porta de l'escola, a un euro la ració, per omplir la caixa de resistència dels mestres en vaga”, hi afegeix.

La revolta de les padrines (i els padrins, és a dir, els avis) no és un tema menor. Es tracta d'un segment de població votant tradicional del PP, fins que els han tocat la llengua. No se sap quants han decidit canviar el sentit del seu vot en les properes eleccions, però, si s'ha de jutjar pels comentaris que se senten pel carrer, no són una anècdota. “Jo vaig votar Bauzá, però no ho tornaré a fer”, confessa una àvia, que demana mantenir-se en l'anonimat, a la porta de l'escola Aina Moll de Palma.

La solidaritat amb els mestres balears ha traspassat totes les barreres generacionals i socials. “Al forn, quan em veuen amb la samarreta verda, no em volen cobrar el pa”, afirma Manuel V. Domènech, professor de l'escola d'adults Son Canals de Palma, a la sortida de la conselleria d'Educació. Hi va anar durant la tercera setmana de l'aturada per demanar un ajornament de la seva jubilació, que comença avui, i poder continuar fent vaga. Domènech ha secundat l'aturada tots els dies, menys un, perquè li va tocar cobrir els serveis mínims. “Els cent euros d'aquell dia els vaig ingressar a la caixa de resistència”, relata.

Altres mestres expliquen històries semblants: docents que van a dinar al restaurant després d'una assemblea i no els volen cobrar, bars que destinen les propines a la caixa de resistència, bingos solidaris amb els mestres, i pares i avis que cada dia fan una petita aportació a les caixes de resistència de cada centre quan van a recollir els nens a escola.

La bola s'ha anat fent cada dia més grossa i, a la causa engegada inicialment per persones anònimes, s'hi han afegit personatges cèlebres com ara els Antònia Font, que han fet concerts solidaris, el pintor Miquel Barceló, que va donar un gravat per a la caixa de resistència, i el nét de Joan Miró, que va donar un quadre del seu avi valorat en 10.000 euros.