Endavant, camarades!

El 22 de juny de 1953, un escamot de la Guàrdia Civil va matar a trets en una emboscada tres joves maquis a l'altura de la font de Planells, al terme de Sant Ferriol de Besalú. Deien que els havia delatats, sota tortura, el noi d'una masia on solien aturar-se en les seves missions com a enllaços clandestins del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), però pels agents franquistes no eren sinó “bandolers”, i així és com van definir-los l'endemà de l'assassinat en el telegrama adreçat a la comandància de Girona en què donava compte de l'incident. Joan Panyellas, Ramon Solsona i Àngel Moreno, tots tres joves i idealistes, van ser homenatjats ahir, seixanta anys després de la seva mort, en un acte organitzat pel PSUC Viu a l'hospital de Sant Julià de Besalú i presentat per Josep Colomé, secretari polític del partit, que va congregar més de 150 persones, entre militants, simpatitzants, excombatents, antics presos polítics, sindicalistes i familiars dels tres homenatjats. Fins i tot l'alcalde de Besalú, Lluís Guinó, va encomanar-se de l'esperit de germandat guerrillera que es respirava en l'ambient adreçant-se als presents amb el prescriptiu “companys, companyes”, encara que no va arribar a la identificació plena amb la causa que va expressar la jove historiadora Marina Pibernat, que està preparant un documental sobre aquells assassinats, en al·ludir al destí infaust dels seus “camarades”.

Lenin, per descomptat, hi va ser citat amb vehemència, amb aquella famosa sentència que “La veritat és sempre revolucionària”, però també Gabriel Celaya, el poeta obrer, i el seu “la poesia és una arma carregada de futur”, i sobretot Pere Quart, que Francesc Panyella, germà d'un dels maquis homenatjats i avui president del Centre Català de Marsella, va llegir amb el puny clos, amb una veu de tro i llàgrimes als ulls per recordar als joves que el futur depèn, sobretot, d'ells, “tots plegats contra el focus / de la vil cobejança, / del diner corrosiu, /dels terrors metafísics, / dels paràsits amb vara o espasa, o amb bàcul, / de l'orgull de la sang blava i pútrida, / del poder d'una força robada...”. Va ser sense cap dubte el moment més intens del llarg homenatge, sobretot perquè arribava després de la intervenció, il·luminadora als seus 83 anys, d'Enric Pubill, exmilitant de les Joventuts del PSUC condemnat als 18 anys en consell de guerra a passar-ne deu a les presons franquistes. Pubill va advertir que ningú no havia de confondre aquell acte amb una “mera rememoració de velles glòries”, sinó com un “compromís de continuïtat en la lluita”, d'afirmació i fidelitat a uns ideals que convé defensar més que mai en un moment, va dir, que “s'està retornant a unes condicions de treball del segle XIX, s'està suprimint tot un segle de conquestes socials i s'està deixant sense esperances la generació més jove”.

Els representants de Comissions Obreres i UGT van sentir-se legitimats, després d'aquestes paraules, per convertir els seus parlaments quasi en un míting contra el neoliberalisme del capital, fins que Lluís Medir, de la Fundació Nous Horitzons, va fer tornar els presents a l'objecte que els reunia subratllant que “la tasca principal d'avui és retornar als valors per la defensa dels quals aquells tres joves van sacrificar fins i tot la pròpia vida”. Va ser un acte llarg, llarguíssim, en què entre la dotzena de ponents de la taula també hi havia un representant de l'associació Gavilla Verde, que treballa en la localització de fosses comunes del franquisme, i durant el qual es van llegir cartes d'adhesió de l'historiador Àngel Duarte i de la filla de Panyella, Lina, que resideix a París i va definir el seu pare senzillament com “un rebel, un modern, un home del seu temps”. Enmig de nombroses banderes i xapes republicanes i un marxandatge on no hi faltaven exemplars de la revista Front o Nuestra Bandera, fitxes d'afiliació al PSUC i samarretes commemoratives del Día del Guerrillero, la comitiva es va desplaçar en acabat al cementiri per fer una ofrena als camarades caiguts.