2026, tant sí com no
Els alcaldes pirinencs reclamen que no s'abandoni el projecte dels Jocs d'hivern un cop s'ha certificat que es demora quatre anys
El govern de Barcelona reitera que la convocatòria d'una consulta ha obligat a ajornar-lo
Reclamen millors connexions i invertir en la marca Pirineu
L'abast territorial de la candidatura ja ha quedat fora de tota discussió
I ara, què? Aquesta és la pregunta cabdal que es formulen diferents estaments polítics i esportius catalans, un cop s'ha anunciat la decisió de la candidatura Barcelona-Pirineus de no aspirar a la celebració dels Jocs Olímpics d'hivern del 2022. Una qüestió que es va debatre ahir en un esmorzar organitzat per Alcaldes.eu i El Punt Avuia l'hotel Avenida Palace de la capital catalana, en el qual diferents veus i sensibilitats relacionades amb el projecte van voler transmetre un missatge unitari: ajornar la candidatura al 2026 no suposa una renúncia i, per tant, el repte olímpic no només es manté sinó que aquest parèntesi de quatre anys s'ha d'aprofitar per avançar feina i corregir mancances. De resignar-se, res de res.
Entre els ponents al debat d'ahir, hi havia la tinent d'alcalde de Qualitat de Vida, Igualtat i Esports de l'Ajuntament de Barcelona, Maite Fandos, una de les veus que més han defensat el projecte al cap i casal, pràcticament fins a les últimes conseqüències. Fandos va voler deixar clar als alcaldes pirinencs presents a l'acte –Albert Piñeira (Puigcerdà) i Ramon Moliner (Alp)– que l'aposta de la capital pels Jocs d'hivern del 2026 és ferma i decidida, i els va convidar a sumar-se al projecte, i ells van recollir el guant sense dubtar-ho. Això sí: no es van estalviar crítiques a la decisió de la capital catalana d'ajornar la candidatura fins als Jocs del 2026. “El 2022 ja era una data bona, amb un projecte tècnic, tots hem treballat bé i costa d'entendre que ara haguem de presentar-ho quatre anys més tard, però farem de la necessitat virtut i aprofitarem aquests quatre anys per col·laborar en un projecte que ha de ser de país”, va dir Piñeira (CiU). El seu homòleg d'Alp va insistir en el retret. “Ens va saber greu que una part de l'Ajuntament de Barcelona es mogués, de sobte, a favor d'una consulta si hi havia tot un calendari fixat sobre com actuar un cop es conegués el futur de la candidatura dels Jocs d'estiu de Madrid”, va dir Moliner, segons el qual uns Jocs Olímpics d'hivern de la mà de Barcelona són “l'ocasió somiada” del Pirineu per fer un gran pas endavant “i deixar de perdre joves, que és matèria gris que marxa quan van a estudiar i ja no tornen perquè no hi ha prou oportunitats”. L'alcalde d'Alp va qualificar de “deslleial” la decisió d“invocar una consulta a última hora amb la pretensió clara de bloquejar el projecte”, i va animar Barcelona a “posar ara al servei del país el gran atractiu que va guanyar amb els Jocs del 1992”.
Malgrat que la voluntat dels ponents polítics va ser no burxar la ferida i fixar el focus cap al futur, les referències a la proposta fallida del 2022 eren inexcusables. També tocava parlar-ne. Sobre això, la tinent d'alcalde barcelonina va revelar que el pacte a què es va arribar amb Madrid 2020 que consistia a no parlar públicament del projecte barceloní per no restar opcions a la capital del regne, ha estat un llast perquè no s'ha pogut fer pedagogia entre la ciutadania sobre un aspecte crucial: fer-li entendre que la candidatura Barcelona-Pirineus és un projecte sòlid, tècnicament i econòmicament. “No hem pogut explicar la proposta i això, de cara a una consulta, ens condicionava”, va asseverar Fandos. Redundant en aquest aspecte, hi va afegir que en el moment que l'oposició al consistori barceloní va plantejar la celebració d'aquest referèndum, l'estratègia planificada fins aleshores per impulsar la candidatura va quedar en no res. Per què? Doncs perquè, entre d'altres arguments de pes, la consulta s'hagués hagut de celebrar després de la presentació formal de la candidatura davant el Comitè Olímpic Internacional (COI), ja que el termini per fer-ho expira a mitjan novembre. I el COI demana, i recalca, que aquests referèndums es facin abans de fer la petició formal. Mai després. Oslo, així ho ha fet. I Munic farà el mateix.
Calen més esquiadors
Des del sector de l'esquí, també present en el debat, el president de l'Associació Catalana d'Estacions d'Esquí de Muntanya (ACEM), Xavier Nolla, i el director de l'estació de Vaquèira-Beret, Aureli Bisbe, van posar l'accent en el foment de la pràctica de l'esquí entre la població catalana com la gran assignatura pendent per construir una candidatura olímpica que tingui èxit. Segons Bisbe, les tímides passes que s'havien fet en aquest sentit, com ara la Setmana Blanca escolar al febrer, “no han tingut continuïtat, amb arguments absurds com ara que l'esquí és un esport de rics i coses semblants”. El responsable de l'estació aranesa va animar a ser més “més ambiciosos en el foment de l'esquí perquè és un element clau a l'hora de fixar la població al territori: per cada euro que un esquiador es gasta en remuntadors, n'entren 7 a la comarca”.
Xavier Nolla, a més, va posar xifra a l'objectiu d'aficionats a l'esquí que Catalunya hauria d'aconseguir els pròxims anys: 1,4 milions, el doble dels que hi ha actualment al país. “Cal ampliar la base i aproximar-nos al que tenen els països europeus amb tradicions d'esports d'hivern, on un 20% de la població esquia”, va dir. Tant el responsable de l'ACEM com Maite Fandos també van voler rebatre l'argument, molt estès, que una candidatura el 2026 no tindria opcions per aquelles tradicions que s'ha anat imposat el COI i que dicten, per exemple, que un mateix continent no celebra dues cites olímpiques consecutives. I, segons aquesta regla, el 2022 toca a una ciutat europea. I el 2026, a una d'americana. “És cert que hi ha aquesta llei no escrita, però en el cas dels Jocs d'hivern hi ha excepcions”, va concloure Nolla.
Ningú va qüestionar durant el debat l'abast territorial de la candidatura olímpica Barcelona-Pirineus, amb les proves oficials concentrades a la ciutat de Barcelona i a les estacions d'esquí més pròximes a la capital catalana: la Molina i Masella, a la Cerdanya. Ni tan sols el director de Vaquèira-Beret, l'estació més gran del Pirineu català però massa allunyada per figurar en el projecte de la candidatura com a seu de proves oficials, no ho va qüestionar quan Joan Sala, assessor d'Alcaldes.eu i exdirector general d'Administracions Locals de la Generalitat, va fer notar des dels seients de la Fila Zero del debat el desequilibri de la candidatura pirinenca a favor de les comarques del Pirineu gironí: “La concentració és lògica, i és evident que la Garrotxa i la Cerdanya poden ser barris de Barcelona on s'esquia –va dir el director de l'estació aranesa–, però les inversions en la internacionalització i en la creació de nous esquiadors són inversions que ens beneficiaran a tots”, va afirmar. L'alcalde de Puigcerdà va recordar que “la dispersió no ens farà guanyadors” i que la projecció de la marca Pirineus al món resultarà “extremadament positiva per a tot el Pirineu, des de la Val d'Aran fins a la Cerdanya”.
Al conjunt del Pirineu
Piñeira van insistir, a més, que el projecte olímpic està vinculat al Pacte Global pel Pirineu i al pla estratègic dels esports d'hivern, projectes tots dos que són d'abast territorial del conjunt del Pirineu i que han de donar servei al conjunt de les comarques de muntanya.
Les inversions viàries i d'equipaments necessàries per als Jocs Olímpics també van ocupar una part del debat. Maite Fandos va aprofitar per anunciar el compromís de l'Ajuntament de Barcelona de dotar la ciutat d'un nou palau de gel, de titularitat municipal, on es podrien practicar els esports d'hivern i ser la seu dels Jocs del 2026 si finalment el COI els concedeix a Barcelona. L'alcalde de Granollers, per la seva banda, va reclamar la millora de les connexions viàries entre Barcelona i el Pirineu. Josep Mayoral va apuntar que la línia de tren R3 i la carretera que porta “al nord” no estan “prou cuidades”. Mayoral va reclama el desdoblament de l'R3 i la connexió de Barcelona amb els destins de muntanya.
Criteri de les inversions
El delegat del govern de la Generalitat a les comarques gironines, Eudald Casadesús, va reivindicar que, a l'hora de valorar la necessitat d'aquestes noves infraestructures, no només caldrà fixar criteris estrictament econòmics, sinó de cohesió i reequilibri territorial. “En moments com els actuals, en què és important que les infraestructures es programin amb criteris de rendibilitat econòmica, hem de vigilar de no passar-nos de rosca i obrir també el camp d'actuació al reequilibri del país”, va advertir.
Això sí: tots els participants en el debat es van conjurar perquè les infraestructures i els equipaments que es programin amb la candidatura olímpic facin servei a la població i al país de manera permanent, i no només durant la possible celebració dels Jocs Olímpics. L'exemple de l'Expo de Saragossa del 2008, amb infraestructures cares que s'han hagut de desmuntar i traslladar per falta d'ús, va planar en diversos moments sobre la taula de debat. “Tot el que es faci ha de ser sota criteris de reequilibri i també per potenciar el trencament de l'estacionalitat del turisme al Pirineu”, va dir Casadesús.
La sostenibilitat ecològica i energètica del projecte olímpic també va ser objecte de debat. Joan Sala va preguntar als participants de la trobada sobre la despesa energètica que pot suposar la celebració d'uns Jocs d'Hivern, i per tant sobre la previsió de construir infraestructures que garanteixin l'abastament elèctric i de gas. Els alcaldes, però, no van trobar que això pugui significar un problema. L'alcalde de Puigcerdà, Albert Piñeira, va indicar que la despesa energètica de les instal·lacions de muntanya és mínima comparada amb altres usos: “El funcionament d'una estació d'esquí en un any necessita tanta energia com la que es gasta en un sol vol transoceànic”, va dir. Així doncs, i a tall de conclusió, endarrerir quatre anys la cursa pot ser, en el fons, una oportunitat, però no un pretext per deixar que el projecte mori per inanició. El Pirineu ja avisa. No ho permetrà.
ELS PARTICIPANTS
Jordi Hereu, l'alcalde visionari
Joan RuedaPer a molts, el 15 de desembre del 2010 va ser una diada dels Innocents avançada. Aquell dia, el llavors alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, anunciava que la ciutat aspiraria a organitzar els Jocs Olímpics d'hivern del 2022. Encara avui, molta gent s'ho agafa de broma i considera impossible que una ciutat mediterrània com Barcelona aspiri a uns Jocs d'hivern, ara ja segur més enllà del 2022. Hereu va fer aquell anunci per intentar salvar el cap. Faltaven sis mesos per a unes municipals que tots els pronòstics indicaven que perdria. Hereu havia renunciat a la Barcelona que avançava a còpia de grans esdeveniments –justament des dels Jocs Olímpics del 1992 i amb el Fòrum Universal de les Cultures com a mal exemple–, però la seva política de fer carrer no frenava el desgast socialista. Vaja, que la proposta dels Jocs Olímpics era més una reacció desesperada de qui se sap perdut. Per això, i per tot el que ha passat des de llavors, ahir era molt curiós escoltar com els ponents en l'acte organitzat per Alcaldes.eu i El Punt Avui parlaven d'Hereu gairebé com d'un visionari que, en paraules de l'alcalde de Granollers, Josep Mayoral, va pensar en la ciutat, Barcelona, “com a motor de la transformació del país”.
El debat d'ahir també va servir per ser plenament conscient de la il·lusió real que desperta aquest projecte en els alcaldes i els agents socials del territori. No és cap secret –només cal revisar l'arxiu– que qui signa aquest article ha pres partit clarament en contra d'aquests Jocs Olímpics i ha denunciat el circ polític en què s'ha convertit en els darrers dies, sobretot des que Madrid va fer el ridícul a Buenos Aires. Però, vistos l'èmfasi i els arguments –no només opinions, també dades– dels alcaldes de Puigcerdà, Albert Piñeira, i d'Alp, Ramon Moliner, obro un període de reflexió. Continuo pensant que les infraestructures pendents no han de dependre d'uns Jocs, que fer una vila olímpica a la Molina és una animalada... però entenc la defensa de l'esdeveniment basada en el reequilibri territorial i humà del Pirineu català i m'obro a estudiar a fons tots els seus arguments.
Nou equipament municipal per als esports sobre gel
La seva construcció no està necessàriament lligada a la hipotètica celebració d'uns jocs olímpics d'hivern. O sí. Durant el debat d'ahir d'Alcaldes.eu, la tinenta d'alcalde de Qualitat de Vida, Igualtat i Esports, Maite Fandos, va emfatitzar la voluntat del consistori barceloní de construir un equipament de titularitat municipal destinat a la pràctica d'esports sobre gel. Es tractaria d'un espai per fomentar l'activitat de base de disciplines com ara l'hoquei sobre gel i el patinatge i, per tant, no seria una gran infraestructura preparada, per exemple, per rebre competicions d'elit. La seva funció, doncs, serà fabricar planter i acomplir, d'aquesta manera, un dels requeriments expressats pel Comitè Olímpic Internacional (COI), que considera que un dels grans dèficits que ha de corregir la candidatura catalana és la limitació clamorosa d'esportistes autòctons de cert nivell en les disciplines d'hivern.
La idea, per ara, és només un esbós i, per tant, no té ni emplaçament ni pressupost. Això sí, Fandos va anunciar la possibilitat d'avançar la construcció de l'equipament respecte als tempos que imposi la nova candidatura del 2026. Alhora es volen impulsar altres projectes, d'àmbits no exclusivament esportius, que reforcin la imatge de lligam i vinculació entre Barcelona i el Pirineu.
Avui, la capital catalana només disposa d'una pista de gel, propietat del Barça. La proposta olímpica preveu la seva substitució per un recinte nou, amb capacitat per a 13.000 espectadors, on es farien les proves d'hoquei masculí. El seu cost, 173 milions, l'assumiria el club.