Sobre els executors

Escric aquest article amb la fredor de l'oratge valencià, ara pràcticament imprevisible, després de l'apagada de RTVV. Amb la fredor del menyspreu rebut però retornat als executors de la cultura valenciana. Uns executors amb una idea tan entortellada de la seua pròpia cultura que prefereixen aniquilar-la o reduir-la a la banalitat de l'espasme festiu. Els executors poden semblar normals però són sempre paràsits de la societat que creuen habitar. Si perceben signes de debilitat, es reprodueixen ràpidament i poden convertir una anèmia transitòria en un càncer terminal.

D'exemples, en tenim a bastament. A Silla, després de deixar orfe el 9 d'octubre, van decidir carregar-se el Porrot d'Honor de les Lletres Valencianes. En van “crear” un altre que van atorgar a l'IVO, una entitat respectable que hauria d'haver renunciat al premi per respecte a la nostra cultura. Potser per ignorància no ho va fer i ha quedat tacada. Perquè els executors taquen, deixen malifetes a tot arreu. La seua mancança de voluntat es transforma en una obediència cega fins i tot quan no cal. Ells no ho veuen: no senten culpa, vergonya, senten la satisfacció militar de l'acatament de les ordres.

S'usaren arguments risibles i ridículs: no hi havia gent digna de rebre tal honor. Sense comentaris. Tot junt, van convertir un acte cultural arrelat al nostre poble en un acte polític, potser perquè l'únic que els interessa són els ossos de les prebendes, els mèrits de la destrucció que els puguen justificar davant executors superiors. Però els executors tenen tots un nivell semblant. No els avalen veritables mèrits ni grans valors morals. Ells ocupen el seu lloc i executen. Quan no tenen ordres, experimenten certa ansietat i tendeixen a seguir les inèrcies.

Els representants polítics de Silla aplaudiren les queixes que es van pronunciar en alguns actes de la nostra Setmana de les Lletres Valencianes. Executaren un aplaudiment i el públic assistent va tindre la mateixa experiència de vergonya que vam sentir tots els valencians amb el tancament en directe de RTVV. Per què van aplaudir? Perquè els executors no són ningú ni volen ser ningú. No entenen la crítica perquè en el fons han triat l'esclavitud de la seua voluntat. Repeteixen les mateixes fal·làcies a tot arreu, els seus arguments són virals i els reprodueixen de forma sistemàtica. Però també van aplaudir perquè els molesta la diferència: prefereixen el despropòsit que ser assenyalats.

És lamentable la gestió cultural de l'actual govern local. Les darreres agressions a la cultura només s'expliquen des d'una mancança de coneixement preocupant, des d'una lògica aliena. A mi em fa la impressió que el concejal de cultura és un lloc d'autopromoció, i dir això és ser molt benèvol.

Ara per ara, els executors es troben excitats. El seu metabolisme paràsit s'exalta perquè poden aprofitar l'argument de la fatalitat: “no hi ha més remei”. Aquest argument només prova la seua inutilitat. Són del tot prescindibles, intercanviables.

Els valencians hem d'anar alerta. Cal defensar el que és nostre i tant ens ha costat d'aconseguir. És més fàcil del que sembla, perquè els executors no són res, cap societat ni cap cultura pot recolzar-se en aquests individus. Són esquemes mentals, posicions vitals innobles i còmodes que no tenen solidesa. No mostren cap indici de raó, cap rastre d'empatia. Són solament un mecanisme, són Fabra repetint “innegociable” mentre una colla de treballadors de RTVV no para de plorar en directe.

Cal ser imaginatius i imprevisibles. Nosaltres, que no els hem fet ni fred ni calor, els podem fer tronar i ploure. Ja som la gota freda que no han vist anunciada. De sobte, tots els seus actes esdevindran tan absurdes com el coaching de Fabra.