Camí lent i tortuós cap a la normalitat

Els darrers dies l'agenda mediàtica ha situat la llengua catalana en el primer pla de l'opinió pública. La reiteració de missatges a l'entorn de la salut lingüística del català ha esta a causa de la feliç coincidència de la presentació en un espai de temps molt reduït de diversos informes. Val a dir que, immersos en una ofensiva poíitica i jurídica en tota regla en el gruix dels territoris catalanòfons de l'Estat espanyol, la valoració globalment positiva que s'ha traslladat a la societat sobre l'evolució d'alguns indicadors sociolingüístics ha caigut com aigua de maig. I és que la societat viu d'una manera molt apassionada el fet lingüístic, una passió que l'investigador social ha de mirar d'apaivagar si no vol que el seu missatge perdi efectivitat. És per això que, com a responsable de la Xarxa CRUSCAT de l'IEC i coordinador de l'informe (juntament amb Natxo Sorolla) encarregat per Òmnium Cultural i la Plataforma per la Llengua, voldria (re)situar el debat en un horitzó de més complexitat i eixamplar la interpretació dels resultats més enllà de l'augment sostingut de les competències lingüístiques. Alerta, no es tracta tampoc de posar aigua al vi: el fet que la llengua catalana superi per primer cop els deu milions de parlants és un bon motiu de satisfacció. Tanmateix, aquest augment dels indicadors competencials, si voleu espectacular, no ha d'amagar les importants febleses en què descansa la funcionalitat comunicativa de la llengua catalana en el seu ecosistema històric. Parlem-ne.

En relació amb les habilitats competencials (entendre, parlar, llegir i escriure), les dades generals aportades ens dibuixen un ecosistema on s'està avançant en el procés de bilingüització de la població. Tanmateix, si parem atenció en les incompetències (i en la intensitat del coneixement autodeclarat) ens adonarem que encara queda un camí important per recórrer: si ens fixem en l'habilitat de parlar, trobarem que a Catalunya van declarar no saber parlar català un 14,8% de persones; a les Illes, un 28,45%, i a la zona catalanoparlant del País Valencià, un 41,63%.

Pel que fa als usos, una obvietat: declarar saber parlar la llengua ens indica que forma part del repertori del declarant, però no se'n desprèn una correlació d'usos automàtica. Els usos estan condicionats per un seguit de variables, algunes de les quals especialment contràries a l'activació de la llengua catalana. Sense anar més lluny, a Catalunya la situació dels usos de la llengua presenta un equilibri incert amb els de la llengua castellana. Amb una tendència global decreixent els darrers anys, els usos de la llengua presenten uns percentatges superiors en contextos vinculats a la formalitat comunicativa (al banc, als supermercats...).

En les situacions vinculades a la col·loquialitat, els usos estan condicionats per la llengua d'identificació dels individus, variable on el castellà supera el català en 9,3 punts (37,2% català, 46,5% castellà). Al País Valencià, en canvi, la comunitat etnolingüística catalanoparlant, situada al voltant d'un 30% de la població, serveix de refugi d'uns usos que quan guanyen formalitat experimenten una franca davallada. No cal dir que la causa primera d'aquest comportament oposat de la llengua en els dos territoris referits s'ha de cercar en la política i la planificació lingüística institucional. Certament, la comunicat lingüística catalana presenta una situació sociolingüística molt desequilibrada territorialment. No en va, acull processos de substitució lingüística (Catalunya del Nord i l'Alguer) a la vora de situacions on l'horitzó de normalitat de la llengua és ben factible. La llengua se'ns mostra, doncs, com una realitat calidoscòpica que exigeix anàlisis matisades i tan objectives (això és, científiques) com sigui possible. Tot i els dèficits del context sociolingüístic actual, lluny del determinisme fatalista dels qui, de manera cíclica, li canten les absoltes, em sembla raonable concloure que el futur és encara a les nostres mans.