Mor el cardenal Carles, líder del fre a l'Església catalana

El cardenal emèrit de Barcelona Ricard Maria Carles va morir ahir a Tortosa a l'edat de 87 anys. Va dirigir l'arquebisbat de Barcelona durant 14 anys, des del 1990 fins al 2004, després d'haver estat bisbe de Tortosa des del 1969 fins al 1990. Havia ingressat a l'hospital de la Verge de la Cinta de Tortosa fa unes setmanes, després de tenir un ictus.

A Ricard Maria Carles, designat en tots els seus càrrecs per Joan Pau II, se'l recordarà, sobretot, per ser l'artífex de la divisió de la l'arxidiòcesi de Barcelona, que va quedar partida en tres: Barcelona, Sant Feliu de Llobregat i Terrassa, amb la conseqüent pèrdua d'influència de l'Església de la capital catalana en el si de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) i el Vaticà, ja que abans de la partició, Barcelona era la segona arxidiòcesi més gran d'Europa, després de Milà.

En connivència sempre amb la cúpula ultraconservadora de la CEE, va anar substituint els bisbes més identificats amb el país i de tendència més progressista per prelats més conservadors. No només entre els bisbes auxiliars de Barcelona, sinó que, com a únic cardenal català, va influir en la renovació de tots els bisbats catalans. Tothom sap, a tall d'exemple, el greuge que va patir el bisbe auxiliar de Barcelona Joan Carrera, que no va tenir cap oportunitat d'ascendir com a número ú a causa del seu catalanisme i la proximitat a les classes populars i obreres. L'intent de l'Església barcelonina més catalanista d'ajudar Carles a integrar-se va fracassar. Els seus delfins van anar ocupant seus: Josep Àngel Sainz Meneses, bisbe de Terrassa; Agustí Cortés, bisbe de Sant Feliu; Romà Casanovas, bisbe de Vic, i Francesc Pardo, bisbe de Girona. Va ser ell qui va apostar per Jaume Pujol a l'arquebisbat de Tarragona, de manera que el va convertir en el primer de l'Opus Dei.

El valencià Carles, que a Barcelona va succeir l'aperturista i conciliador Narcís Jubany, com a Roma Joan Pau II va substituir Joan XXIII i Pau VI, artífexs del Concili Vaticà II, que Carles no va acabar d'aplicar. Va encarregar-se de tallar d'arrel l'obertura i el protagonisme social que l'Església catalana havia aconseguit a les darreries del franquisme i amb l'estrenada democràcia, que havien culminat en dues fites: d'una banda, amb la declaració, el 1985, del document, Arrels cristianes de Catalunya, en què el bisbat català es mostrava aperturista i reivindicava la identitat i la llengua de Catalunya i, de l'altra, amb el Concili Tarraconense del 1995. Aquell intent de l'Església catalana de tenir una conferència episcopal pròpia i debatre amb els fidels com organitzar-se, va ser aixafada per Carles per odre expressa de Madrid i Roma.

En arribar a Barcelona, Catalunya tenia bisbes atrevits, com ara Narcís Jubany, Ramon Malla, Jaume Camprodon, Joan Martí, Josep Maria Guix, Antoni Deig i Ramon Torrella, que coneixien i defensaven la identitat del país. En plegar Carles, les diòcesis havien passat a mans de bisbes conservadors i dòcils. La cúpula s'ha anat allunyant de la base i l'Església s'ha dividit.

Les aspiracions de Catalunya de tenir conferència episcopal pròpia van quedar definitivament estroncades quan el 1998 Carles va proposar a Roma tenir una regió pròpia, però supeditada a la CEE. El 2004 el Vaticà va aprovar una “mínima autonomia” de l'Església catalana, que la supedita a Madrid.

Un dels moments més difícils del mandat va ser quan, el 1995, un mafiós italià el va acusar de blanquejar diners en una conversa telefònica. Tot i que no es va demostrar, mai no va poder esborrar les sospites.

Es va oposar al fet que l'Església demanés perdó pels abusos comesos durant el franquisme. Un cop jubilat, se li va retreure que, en comptes de viure en una residència, marxés a una luxosa torre modernista a Pedralbes.