Reivindicació amb samarreta

Verd contra els desnonaments i el decret de trilingüisme del govern balear; groc per la independència i per un ensenyament públic de qualitat; blau en defensa de l'Ebre; vermell contra l'IVA cultural... i, ara, groc i negre pel “sí-sí”. Els principals moviments de protesta que s'han produït aquest any a Catalunya s'associen inevitablement a un color determinat. Les samarretes no només han ajudat a donar visibilitat pública a les reivindicacions ciutadanes sinó que conceptes com ara marea verda i marea groga les han fet imparables i les han enfortit. La samarreta com a eina de lluita s'ha assentat amb força als Països Catalans i líder polítics com, per exemple, David Fernànez, de la CUP, i la valenciana Mònica Oltra, de Compromís, n'han fet bandera.

Tot i que ningú nega que al darrere de qualsevol moviment hi ha un efecte imitació important, el que resulta evident, tal com remarca el professor de publicitat de la Ramon Llull Quim Calvo, és que el boom de les samarretes reivindicatives té a veure sobretot amb la necessitat de tenir un element d'identificació col·lectiva i de fer constar que es pertany a una mateixa causa. “És un fet que ve de lluny i que, fins ara, era més evident en els clubs de futbol”, subratlla. Calvo entén que “si es té una causa i aquesta es veu, es rendibilitza molt la comunicació”. El professor opina, a més, que el seu ús també s'ha convertit en una font d'ingressos que serveix per donar més credibilitat i independència als moviments que representen.

La dissenyadora gràfica Júlia Font hi està d'acord: “Abans s'anava a les protestes amb banderetes o amb un pin; ara, com que són barates, un es compra una samarreta.” Font sosté que les samarretes “serveixen perquè la gent se senti identificada amb un grup i també perquè els altres el reconeguin”. Des d'aquest punt de vista, la dissenyadora no veu que “sigui tant diferent a portar la samarreta de la roja o la del Barça, que són també símbols amb què la gent s'identifica”. Font creu que moltes “marees ” no haguessin estat tant visibles sense la samarreta: “Aconsegueixen un gran impacte visual i això és precisament el que pretenen”.

El de la Via Catalana és un exemple clar d'aquest impacte visual. Carme Forcadell, presidenta de l'ANC, afirma que van escollir el color groc per a les samarretes perquè van pensar “que era el que millor contrastava amb l'asfalt de la carretera”. Després es va valorar que era també un dels colors de la senyera, “però no va ser aquest el primer motiu”.

La senyera, però, és una marca segura i, afegida al Barça, és com un bumerang, tal com s'ha posat de manifest amb l'èxit que ha tingut el segon equipament blaugrana d'aquesta temporada, el més venut en tota la història del club i que apareix barrejada amb la groga o la verda en moltes protestes.

El sociòleg Josep Maria Antentas explica que el fet de buscar un tret identitari en un moviment reivindicatiu no és nou. I recorda la protesta dels treballadors de la neteja als Estats Units a començaments dels anys noranta. Ara, amb les xarxes socials, és més fàcil aconseguir adhesions a les causes: “Actualment les samarretes no només serveixen per donar una imatge unitària a les manifestacions, el seu ús dia a dia és una manera de mantenir un compromís en la vida quotidiana amb regularitat”.

Des del punt de vista purament estètic, és obvi que preval el color per sobre del disseny. “Em fa l'efecte que és un tipus de disseny molt popular”, comenta el director de l'estudi de disseny gràfic Cèl·lula, Martí Saiz, que diu que en la majoria dels casos el color pot arribar fins i tot a ser aleatori perquè el més important és l'efecte identificador.

“En el cas de l'Ebre, pots pensar que es tria el blau per l'aigua, però en altres casos la relació entre la causa que es defensa i el color no és tan clara”, indica Saiz. El director de Cèl·lula considera que el més important és el missatge que es vol donar amb la samarreta. Precisament la seva força és l'efecte unitari que aconsegueixen: “Són símbols que ajuden a identificar un col·lectiu.”