Es trenca el front del Segre

Capítol 5

El franquistes havien aconseguit creuar el Segre obrint una bretxa de sis quilòmetre davant del cap de pont de Seròs i s'endinsaven dins de Catalunya. L'ofensiva, que va començar la matinada del 23 de desembre des dels caps de pont dels feixistes de Seròs, al sud del front, i Tremp i la Baronia de Rialb, al nord, viuria durant el dia 24 una jornada clau per al curs de la guerra, ja que els republicans no podrien mantenir una línia contínua per frenar l'atac. Franco havia trencat el front del Segre i havia entrat, definitivament, a Catalunya.

La desfeta de Seròs, per on l'exèrcit italià format per voluntaris enviats per Mussolini a ajudar Franco havia trencat fàcilment la línia defensiva, obligava el general Rojo a improvisar una ràpida modificació de l'estratègia de defensa republicana. A corre-cuita, els republicans van mobilitzar durant el 24 el V Cos d'Exèrcit des del nord i el VX des del sud, dirigits pels generals Líster i Tagüeña, per confluir a la serra Grossa i donar suport al XII Cos que estava contenint l'avanç dels italians. El trasllat es va fer de manera precipitada i amb mitjans de transport insuficients, i arribada la nit encara hi havia efectius per traslladar. Els que hi arribaven trobaven les divisions 56 i 16, que havien patit l'empenta inicial dels feixistes a Seròs, absolutament desfetes i en desbandada general. Costava reagrupar-les i organitzar una contraofensiva per intentar fer retrocedir els italians cap a l'altre costat del Segre. Ja no seriapossible.

Aquell forat en la línia defensiva a Seròs, clau en el trencament del front que defensava Catalunya, costaria el càrrec al cap de la divisió 179, Gómez García, que va ser detingut i substituït pel tinent coronel Martín Barco, i el mateix va passar als caps de les brigades mixtes 23, 56, 149 i 179. Les posicions al voltant del cap de pont de Seròs havien de ser inexpugnables però la seva escassa resistència va sorprendre fins i tot els militars franquistes, que no tenien previst un avanç tan ràpid en aquest punt. La incomunicació entre les unitats, el desconeixement del territori per part de molts oficials, la lentitud i l'escassa preparació de les unitats van ser els elements culpables de la desfeta, segons van analitzar després els militars republicans que hi van intervenir. El cop també va afectar la moral dels que havien d'oposar resistència. Líster, que es va haver de mobilitzar ràpidament des de la rereguarda, no es refiava de la promesa que tindria suport de mitjans de transport a la seva disposició i ajuda aèria en la contraofensiva contra els italians, segons es recull en el treball dels historiadors Pol Galitó, Manuel Gimeno, Rodrigo Pita i Josep Tarragona, Les batalles del Segre i la Noguera Pallaresa, publicat per Pagès Editors el 2006.

Durant la jornada del 24 l'exèrcit franquista va fer un primer avanç lent però ja imparable. Al sud del front del Segre, el Cos d'Exèrcit de Navarra va arribar a Maials i Llardecans i va ocupar la Granja d'Escarp, així com el turó de Montmaneu, des d'on es domina el sud del Segrià. Al nord del front, la 1a i la 61a divisions de l'exèrcit de Franco van avançar en direcció cap a Artesa de Segre, on es van replegar les companyies republicanes en una maniobra desesperada per defensar aquesta població. Artesa de Segre, al nord, i les Borges Blanques, al sud, eren els dos grans objectius estratègics de la incursió del bàndol feixista a Catalunya: aquestes dues poblacions van ser els nusos de comunicacions claus per a l'avanç cap a Barcelona i l'interior de Catalunya, el pas de provisions i el control efectiu del país.

L'avanç, però, seria lent. La batalla d'Artesa de Segre es produiria durant els dies 2, 3 i 4 de gener. També a principi de gener els feixistes aconseguirien les Borges Blanques. Després d'una darrera resistència republicana a la batalla de les Garrigues. Un cop aconseguida aquestes posicions, l'ocupació de Catalunya va ser qüestió de poques setmanes.

El dia 24 va ser també un dia de combats al cap de pont de Balaguer per evitar l'avanç franquista des d'aquest punt. Els soldats republicans, molts d'ells de la lleva del biberó, van tornar a rebre el càstig de les metralladores franquistes situades al turó del Merengue, nom que va rebre el tossal del Deu, al nord de la població, ocupat des de l'abril del 1938 pels franquistes i objecte de terrorífics i sagnants combats en els intents dels republicans per recuperar aquella posició, clau per dominar tota la plana al nord i l'est del cap de pont. Des de la Sentiu de Sió diverses companyies van fer un darrer intent cap al Merengue, però el foc enemic des de dalt del turó només va aconseguir incrementar en centenars el nombre de baixes republicanes, fins que a la nit es va ordenar la retirada.

Els combats al Merengue són encara molt recordats a Balaguer i la Noguera. L'indret s'ha senyalitzat, s'han reconstruït les trinxeres des de les quals disparaven els cossos de tiradors de l'exèrcit franquista (hi havia les unitats especialitzades de tiradors d'Ifni) i les galeries excavades dins del turó i que servien de refugi per als soldats destinats en aquella posició. Els soldats republicans que s'hi aproximaven, molts d'ells de la lleva del biberó, mal equipats i sense cap experiència prèvia en combat, eren un blanc fàcil i hi va haver una gran mortaldat en els diversos intents dels republicans d'apoderar-se del turó i trencar així el cap de pont de Balaguer.

El nom, l'hi va posar el capità Cabrera, de la tercera companyia republicana, quan va rebre l'ordre d'atacar-lo i va exclamar: “Això ens ho menjarem com si fos una merenga.” El cap del govern, Juan Negrín, havia visitat el front del Merengue després de durs combats el 25 de maig i va escriure: “Tropes novelles, aquests han anat a fer-se matar amb una resolució que congelava la sang.”