La (mala) educació

Només cal veure la seva mitja rialla sorneguera i la vigoria amb que plega el micròfon del Congrés cada vegada que un grup de l'oposició li retreu que es dediqui a fer astracanades legislatives per advertir que José Ignacio Wert ja està assajant sortides professionals per a quan se li acabi l'etapa de ministre. I, sens dubte, la de tertulià irritant i perdonavides és la que més s'adiu per les formes provocadores i un punt repel·lents amb les que es dirigeix als seus detractors. Aquesta duresa, però, no es correspon amb un to de veu suau que, quan li convé, és capaç d'aparentar la persona més amable i aduladora del món. El ministre d'Educació ja hi té força experiència en aquest camp. Abans que Mariano Rajoy el rescatés del'àrea de l'assessoria i dels estudis d'opinió s'havia fet un forat en les tertúlies radiofòniques i televisives –on fins i tot tenia fama de moderat– i el seu pas per la primera línia política de ben segur li haurà servit per agafar una mica més ofici i de contundència en el discurs. Perquè el madrileny actua com si realment cregués que a la jungla mediàtica s'hi ha d'anar amb matxet.

A Wert li ha tocat defensar amb vehemència algunes de les decisions més criticades de la primera meitat de legislatura de Rajoy, i la llei orgànica de millora de la qualitat educativa, LOMQE, s'ha convertit en paradigma d'aquest setge involucionista i recentralitzador que sovint denuncien els grups. Des de l'entorn del ministre s'assegura, a més, que al president espanyol li va prou bé que a Wert no li importi immolar-se, ja que a ell el deixa fora del foc creuat mentre el seu col·laborador es converteix en el sac del cops de les seves reformes discutides.

El titular d'Educació s'ha pres molt seriosament el seu paper d'assot dels partits, dels governs hostils i de la comunitat educativa, i ho fa des de la convicció que no bé d'un pam perquè quan deixi el ministeri no pensa barallar-se per una cadira al PP. Aquesta manca “d'ambició política” –confessada per ell mateix– és el que es diu que li dóna llibertat a l'hora de deixar anar les seves frases més lapidàries –com ara la d'“espanyolitzar els nens catalans”– o les desqualificacions que ha dedicat als que li protesten al carrer –“el Sindicat d'Estudiants és el més radical que hi ha”– o bé les seves crítiques als pares que donaven suport a una vaga que considerava “inspirada en els supòsits de l'extrema esquerra”.

La conseqüència d'aquestes i altres declaracions és que Wert s'ha convertit en una de les figures més mal vistes del govern espanyol. I, de fet, per no saber mossegar-se la llengua de tant en tant, també té detractors dins les files del PP. La vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria el va obligar a rectificar quan va anunciar la retirada immediata dels ajuts econòmics per les beques Erasmus. S'insinua que, a dia d'avui, només Rajoy manté gairebé intacta la confiança en la seva gestió, i és per això que no tothom té clar que sigui la primera peça que caigui si un dia es decideix a remodelar el seu executiu.

Wert es va estrenar en el càrrec envoltat de soroll en el moment que va decidir tornar a subvencionar el Diccionario Biográfico Español, de la Reial Acadèmia de la Història per uns treballs que gairebé lloaven la figura de Francisco Francisco Franco alhora que suavitzaven els 40 anys de dictadura. El següent moviment tàctic va ser fulminar l'assignatura de Educació per la Ciutadania, amb el pretext que es basava en textos adoctrinadors. La seva alternativa, Educació Cívica i Constitucional, parlava de “nacionalismes excloents” i eliminava les referències a l'homofòbia i l'antisemitisme.

Força aficionat a la fiesta –en ocasions ha usat símils taurins per defensar la seva gestió: “Em sento com un toro brau, que creix amb el càstig”–, el madrileny també va aprofitar la seva nova responsabilitat per agafar el banderí la lluita d'un sector polític i de l'empresarial contra la decisió del Parlament de prohibir les curses. Això sí, al final es va haver d'empassar les grans proclames després que el seu executiu es veies forçat a rebaixar les pretensions de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que exigia declarar l'espectacle bé d'interès cultural. “El retorn del toros a Catalunya dependrà del que digui el Tribunal Constitucional”, admetia.

Però Wert no es resigna tan fàcilment a perdre una batalla –“Només llenço la tovallola quan surto de la dutxa”, apuntava per emfasitzar que mai no es dóna per vençut– i el que no va poder forçar per la banda taurina, ho ha intentat per una altra més sensible: el setge a la immersió lingüística. La LOMQE consagra la vella aspiració de l'ala més dura del PP d'assestar un cop mortal al model català. Des del primer moment que va presentar la reforma, Wert no va voler escoltar el clam de l'oposició ni va acceptar cap suggeriment de la consellera Irene Rigau. En tot el procés i fins a l'aprovació de la llei el novembre passat, no s'ha mogut ni un mil·límetre de l'objectiu de relegar la llengua a un paper testimonial.