6 de gener del 1939
Acaba la primera fase de l'ofensiva
Capítol 16
El capvespre del dia 4 soldats de la 1a Divisió de Navarra van travessar el Segre i van ocupar Artesa de Segre després d'una dura lluita. El coronel Perea, cap de l'exèrcit de l'est, va donar per perduda l'L-1 i va ordenar la retirada. Més al sud, l'endemà, 5 de gener, el Corpo Truppe Volontarie va arribar a les Borges Blanques. La capital de les Garrigues va ser ocupada després d'un ferotge i innecessari bombardeig d'artilleria. Aquest fet feia impossible mantenir la línia del Segre i el general Rojo va ordenar a primera hora del dia 6 la retirada dels cossos d'exèrcit XVIII i XII, situats entre aquestes poblacions –Artesa i les Borges–, a la línia defensiva L-2 i de l'exèrcit de l'Ebre cap a la línia d'Anglesola, Belianes, Espluga Calva i Vinaixa, abans que fossin rodejats per l'exèrcit franquista. Aquestes ordres es van poder complir, excepte en el cas de Vinaixa, que va ser ocupada pels fletxes verdes italians, el dia 6 de gener. En aquest darrer poble, igual que a Cervià de les Garrigues, els italians van entrar en algunes cases i es van dedicar al pillatge. Aquest comportament va enutjar el general Battisti, cap de la divisió, que ho va criticar en una ordre: “[Els soldats] han envaït el poble de Vinaixa per saquejar, abandonant les posicions que havien de defensar i donant un trist exemple de manca de disciplina.”
Acabada la primera setmana de gener es va poder donar per acabada la primera fase de la campanya de Catalunya. A partir de llavors la resistència de les tropes republicanes seria més esporàdica i menys eficaç, la línia defensiva L-2 seria travessada sense dificultat i els avanços franquistes serien cada cop més ràpids. Per exemple, les forces italianes del CTV van tardar quasi quinze dies a recórrer la distància, uns trenta quilòmetres, entre Seròs i les Borges Blanques. Amb trenta dies més recorrerien sis vegades aquesta distància fins arribar al riu Fluvià. Durant quinze dies l'exèrcit popular havia assolit retardar l'avanç de les tropes franquistes, però a canvi de dessagnar-se ràpidament. El nombre de baixes va ser enorme i entre morts, ferits, presoners i desertors es podia calcular en unes 50.000. A part de les pèrdues humanes, les pèrdues de material militar –del qual l'exèrcit popular anava molt escàs– van ser també enormes. Els comunicats franquistes, malgrat que algunes dades eren exagerades, no paraven de donar, dia a dia, un resum d'aquesta situació. El del dia 6, literalment, deia: “S'han continuat agafant centenars de cadàvers dels rojos; s'han fet més de 1.400 presoners i s'ha agafat una companyia completa de fusells i una secció de metralladores amb vuit màquines. També s'ha agafat una quantitat elevadíssima d'armament i material, amb un nombre molt alt d'armes automàtiques i fusells.”
Per cobrir el gran nombre de baixes el govern de la República va cridar a files les lleves del 1922 i el primer trimestre del 1942. En algunes llars això significava que pares i fills havien d'incorporar-s'hi el mateix dia. Els nous reclutes havien de presentar-s'hi amb una manta, cobert i calçat. En canvi substituir l'armament perdut era una tasca impossible, tot i que a l'altra banda de la frontera les autoritats franceses retenien desenes de tones de material militar que l'URSS havia enviat a final del novembre del 1938. Les autoritats franceses només van permetre el pas d'uns quants avions que les tropes franquistes es trobarien dins de les seves caixes, en ocupar els camps d'aviació de l'Empordà.
El dia 6 de gener Josep Tarradellas va arribar a Solsona, per entrevistar-se amb el coronel Perea. La seva intenció era arribar fins a Pons i copsar la situació a primera línia de front. Perea li ho va impedir, ja que la carretera estava sota tir directe dels franquistes. En una llarga conversa, en què l'anticomunisme de Perea i Tarradellas restava palès, el primer criticava durament l'estratègia seguida a la batalla de l'Ebre: “Resisteixen quatre mesos a l'Ebre, destruint el seu exèrcit, desgastant el de l'est, deixant tots els fronts de Catalunya amb una situació difícil, solament per poder permetre al Partit Comunista de continuar fent la propaganda d'apologia dels seus homes dirigents amb tota irresponsabilitat.” Si la impressió que treia Tarradellas sobre l'exèrcit de l'est era en part positiva, dos dies després a Tarragona escrivia en el seu dietari: “En resum, la meva impressió és que l'exèrcit comunista de l'Ebre està enfonsat. A la Divisió 42, li han quedat en peu uns 700 homes, tots els altres presoners, morts i ferits.” L'exèrcit de l'Ebre, orgull del general Vicente Rojo, estava exhaurit i a la pràctica, tot i que les seves restes combatrien fins al darrer dia, com a força de combat havia deixat d'existir.
Aquests dies i amb el convenciment que la victòria final estava a prop, el totpoderós nou ministre de Governació i cunyat de Franco, Ramon Serrano Suñer, va fer unes declaracions a El Diario Vasco, recollides per Josep Pernau, magnífic cronista dels cinquanta anys de l'inici de la campanya de Catalunya. Serrano, a part de vantar-se que tenien Catalunya “a la punta de les baionetes” i que la guerra es feia per la segona i definitiva unitat d'Espanya, sobre l'ús de la llengua catalana va dir: “El llenguatge català? Per què no? Si el català és un vincle de separatisme, el combatrem. Imagini's que el castellà –encara que això no pot succeir– arribés a ser algun vegada un factor contrari a la grandesa d'Espanya. No estaríem obligats a combatre'l? Si el català és un element de grandesa de la pàtria, per què no respectar-lo com va respectar França els versos de Mistral i Espanya els de L'Atlàntida?”
Quedaven poques setmanes perquè les noves autoritats militars reduïssin l'ús del català exclusivament a l'àmbit privat.