Voluntaris contra el feixisme

Capítol 20

Van venir de fins a 50 països diferents a lluitar contra l'embat del feixisme, que ja remenava la cua per diferents països d'Europa. Eren voluntaris estrangers que veien en la República una causa comuna. A través d'una campanya de solidaritat internacional sense precedents, van arribar a l'Estat espanyol entre 35.000 i 40.000 brigadistes internacionals, que es van integrar en diverses unitats militars. Reclutats en els seus països, en general sota la iniciativa del partit comunista, els primers grups van començar a arribar el 1936. Els més nombrosos van ser els francesos, seguits dels italians i els polonesos, els nord-americans, els britànics, els balcànics, els canadencs i els llatinoamericans (sobretot cubans). Però n'hi havia de tot arreu (d'Algèria, Palestina, Pèrsia, l'Índia...). I van lluitar en algunes de les principals batalles, com ara la defensa de Madrid, les batalles del Jarama, Belchite, Terol i l'Ebre.

El web de l'Association des Amis des Combattants en Espagne Republicaine (Acer) recull la història de tres germans danesos que van venir a lluitar per la República. El web, d'on hem extret la imatge –de fons, l'hotel Colon fastuosament engalanat com a seu del PSUC–, explica com el combat contra el feixisme va esdevenir una causa internacional, també pel context en què es trobaven molts d'aquests països.

Aage, Harald i Johnny Nielsen eren membres de les joventuts comunistes i rondaven la vintena d'anys. Vivien en una Dinamarca amb molt d'atur, on s'havien produït “episodis de racisme”, atiats per conservadors filofeixistes. Les joventuts comunistes de Copenhaguen van fer una col·lecta per pagar el seu viatge a l'Estat, i els tres germans van arribar a Barcelona un mes i mig després de l'inici de la guerra. Fet el contacte a l'hotel Colon, es van integrar en el batalló Thälmann, format per alemanys, austríacs i escandinaus.

“Els habitants de Barcelona van quedar impressionats en sentir la centúria Thälmann cantar La internacional en diferents llengües marxant per la Rambla en direcció al front”, detalla el web de l'Acer. Els tres germans van sortir vius de la Guerra Civil i, un cop retornats al seu país, es van integrar en la lluita contra l'ocupació nazi. Això va passar amb la majoria de brigadistes que, en creuar la frontera i poder tornar als països o quedant-se a França, van lluitar en la Segona Guerra Mundial. Per això, explica Andreu Mayayo en l'article El drama humà dels apàtrides, els tancs que van alliberar París “anaven plens de les principals batalles de la Guerra Civil Espanyola”.

Per què van venir els brigadistes? “Perquè penso que el feixisme està equivocat, [...] perquè faig una esmena a la neutralitat dels Estats Units; [...] després de la guerra seré un efectiu més antifeixista i no em puc permetre passar per alt aquesta era de guerra.” Ho escriu el nord-americà James Lardner, membre de la brigada Abraham Lincoln, el 3 de maig del 1938, en una carta a la mare. De fet, la participació de les Brigades a la guerra ha creat una àmplia bibliografia en els seus països d'origen, cadascun amb les seves peculiaritats: Irish Politics and the Spanish Civil War explica la intervenció del braç polític de l'IRA a la guerra; o Renegades. Canadians in the Spanish War relata com els brigadistes canadencs, en tornar al seu país, són uns “criminals”.

La història ha revestit els brigadistes internacionals d'una aura mítica. Hi van contribuir figures presents a l'Estat espanyol, com ara Hemingway, Orwell, Malraux, Capa i Willy Brandt, que dècades després seria canceller alemany. Però és cert que les Brigades van tenir un fort impacte popular, com constaten les imatges del seu comiat, primer a l'Espluga de Francolí (el 25 d'octubre del 1938) i després a Barcelona (el 28 d'octubre del 1938). Quan la batalla de l'Ebre ja era decantada, la República va complir el dictamen de les Nacions Unides perquè les forces estrangeres es retiressin del conflicte, cosa que no va fer l'exèrcit franquista.

A Barcelona, els brigadistes van protagonitzar una emotiva desfilada a la Diagonal (llavors 14 d'abril), seguida per milers de persones, i amb la plana major del govern de la República i dels dirigents del front popular i de l'exèrcit popular. És aquí on la líder comunista Dolores Ibárruri La Pasionaria va pronunciar un abrandat discurs: “Sou l'exemple heroic de la solidaritat i la universalitat de la democràcia.”

Els enregistraments oficials parlen de 250.000 persones a la Diagonal i ensenyen balcons engalanats amb banderes republicanes i catalanes. En aquest comiat, els brigadistes van desfilar per nacionalitats, encapçalats pel comissari polític Luigi Gallo (Luigi Longo, futur secretari general del Partit Comunista italià) i els tinents coronels Hans Khale (alemany) i Aldo Morandi (italià). Precisament Morandi recull en un dietari la seva experiència de brigadista i com, passat el comiat, al novembre, es va fer càrrec d'uns 600 italians, que van ser instal·lats a Torelló. Segons l'article de Mayayo, el 12 de gener del 1939 una comissió de la Societat de Nacions havia certificat la sortida de l'Estat de 4.650 brigadistes, però encara en quedaven uns 8.000 més que, “davant la impossibilitat de tornar als seus països o bé ser acollits per d'altres, van romandre a Catalunya”. Foragitats pels seus països per l'ascens del feixisme, es van convertir en apàtrides i, amb la resta d'exiliats republicans, van engruixir els camps de concentració francesos. El grup d'italians de Morandi que havia quedat confinat a Torelló va esperar, en va, un comboi que els portés a la frontera. Hi van arribar a peu, carregats de penúries, i el 7 de febrer del 1939 van creuar la frontera. Per molts, la lluita contra el feixisme no havia acabat.