23 de gener del 1939
Ordre d'evacuació
se sent la fortor dels arxius que es cremen en dependències oficials, abans de marxar a l'exili
Capítol 33
Com és l'evacuació de la capital de Catalunya? Com en marxen els polítics, intel·lectuals o els ciutadans republicans que temen per la seva integritat davant la imminent entrada de les tropes franquistes? Com és, en definitiva, el 23 de gener de fa 75 anys, quan s'executa l'ordre d'evacuació de Barcelona? Ens en podem fer una idea a partir de cròniques i dietaris. Primer, una fortor sorprèn el periodista francès Georges Soria, allotjat a l'hotel Majestic, lloc d'estada dels corresponsals estrangers. Una olor “penetrant” el fa sortir al passeig de Gràcia: “Milers de papers negres s'enlairaven cel amunt. A les dependències oficials pròximes s'estaven cremant els arxius”, explica Josep Pernau al Diari de la caiguda
de Catalunya.
Avui el president del govern de la República, Juan Negrín, dóna l'ordre d'evacuar Barcelona. “Fa només 24 hores que el govern ratificava la voluntat de continuar a la ciutat”, en la línia del “¡Resistir!” numantí que Negrín ha manat fins a les últimes conseqüències. I abans, encara, havia sol·licitat a Companys que fes una al·locució per ràdio per aixecar l'ànim de la població. “En aquesta guerra, catalans, ens ho juguem tot, fins el nostre nom. [...] Amunt el cor i clavats de peus a terra”, va dir Companys, tot just fa tres dies. Avui, a les tres de la matinada, el president de la Generalitat ha estat a la plaça Sant Jaume, en un cotxe amb el president del Tribunal de Cassació de Catalunya, Josep Andreu i Abelló. Segons Pernau: “Ha demanat expressament de venir. Mirant cap al Palau de la Generalitat, ha dit: «Tardarem molt de temps a tornar a la nostra terra.»”
Negrín dóna l'odre de retirada “quasi secretament”, per por a la reacció dels comunistes. A les 10 del matí, convoca amb urgència Julián Zugazagoitia, ministre de Governació, a qui ordena la destrucció de tots els papers no imprescindibles. “Aquesta nit no ha de quedar a Barcelona cap persona del govern”, li diu Negrín.
Un decret de la Conselleria de Treball, encapçalada per Joan Comorera, aparegut ahir a la premsa (avui, que és dilluns, no hi ha diaris) prepara, en certa manera, l'evacuació de la ciutat. El decret disposa una mena de “vaga general, llevat en les indústries de guerra i de subsistències i en els serveis públics”. Les fàbriques, els tallers, les botigues, els magatzems restaran tancats”, relata Antoni Rovira i Virgili, historiador i diputat d'ERC a Els darrers dies de la Catalunya republicana.
Tot i que “el decret és presentat com una mesura per intensificar i assegurar la defensa de Barcelona”, Rovira i Virgili s'ensuma “un procediment enginyós” per preparar l'evacuació de Barcelona. Una capital que hem d'imaginar amb una atmosfera lúgubre: “Només es veien pels cafès les cares llargues dels més de 40 anys que havien estat mobilitzats i, pels carrers, gent que corria com bèsties acorralades: feia tres dies que, dia i nit, la ciutat era bombardejada cada mitja hora”, explica Sebastià Gasch a l'inici del llibre Etapes d'una nova vida. Diari d'exili. En efecte, fins la vigília de l'entrada de les tropes franquistes Barcelona havia viscut uns dies d'intensíssims bombardejos. A més, vuit dies abans s'havia ordenat la mobilització de “tots els ciutadans d'ambdós sexes compresos entre els 17 als 50 anys d'edat”, anunciava La Publicitat.
Al matí, i entre detonacions constants, Rovira i Virgili ha passat per darrera vegada pel Palau de la Generalitat: “L'ambient és d'un pessimisme absolut.” En els desplaçaments d'una banda a l'altra, descriu un passeig de Gràcia desert. A la nit, farà la impossible empresa de triar els papers i destruir “documents que podrien perjudicar altres persones”. De matinada, ha sortit cap a l'exili amb un cotxe arranjat per la Generalitat. Avui al migdia, encara, Rovira i Virgili ha participat en l'última reunió de la Institució de les Lletres. “Tots ens estrenyem la mà, com en una mena de jurament.” A la tarda, surt el primer contingent d'intel·lectuals, en el bibliobús que donava servei al front, organitzat pel conseller de Cultura, Carles Pi i Sunyer. Les últimes crides a la desesperada que publicarà la premsa –com aquesta de l'última Vanguardia republicana, el dia abans que entrin els franquistes– ja seran en va.