Bombes covardes al Maresme

Capítol 31

“Va ser una imatge que mentre visqui recordaré, encara que no vulgui. La mare encara estava treballant i es veu que algú li va dir: «Vés cap a casa teva!» El seu home havia mort al front, va trobar l'àvia morta, la nena morta, aquella pobra refugiada basca... no voleu saber la desesperació d'aquella persona, d'aquella mare que quan va arribar aquí va trobar la seva nena de 4 anys i la seva sogra...” Aquest és el testimoni de Jaume Creus, un veí de Malgrat de Mar que va viure el bombardeig del 21 de gener del 1939 al municipi i que va poder recollir, juntament amb d'altres, la historiadora local Sònia Garangou en el llibre Malgrat, 1930-1940. Els anys silenciats. L'atac dels avions feixistes sobre aquesta població del nord del Maresme va arribar en els últims dies de la Guerra Civil, quan ja no hi havia resistència de cap mena i les carreteres eren plenes de gent que marxava cap a França. Alguns cronistes van justificar en un primer moment el bombardeig perquè buscava un objectiu militar com era destruir el magatzem d'armament guardat a les mines de Can Palomeres, ubicades a la muntanya i lluny del nucli urbà.

La realitat, però, era una altra de ben diferent i fruit d'una cruel casualitat. Les bombes caigudes tenien des del primer moment una missió concreta: enfonsar un comboi naval al port de Barcelona. Els cinc avions S-79 que van participar en l'episodi no van poder complir-la perquè el cel estava molt ennuvolat i no els permetia garantir l'èxit de l'expedició. L'opció que es va prendre comportava buscar un altre destí per a l'armament i, en aquest cas, amb la població com a única víctima. El avions van descarregar en els carrers més cèntrics 49 bombes de 100 quilos i 20 de 20 quilos. El pànic va ser absolut i el recompte final va deixar 16 persones mortes –el nombre més elevat de víctimes en un únic bombardeig al Maresme–, 12 edificis ensorrats i una vintena més de malmesos. Aquells que van perdre la casa, a més, no van poder obtenir cap auxili del nou govern franquista, perquè se'ls va dir que el bombardeig havia estat cosa dels republicans i que l'Estat no es faria càrrec de les destrosses fetes pels enemics.

Altres testimonis del bombardeig recollits també en el llibre apunten que dies abans avions del bàndol nacional van llançar des de l'aire centenars de fulls sobre el municipi on es podien llegir missatges tranquil·litzadors anunciant la imminent entrada de les tropes que arribaven victorioses per posar fi als desastres de la guerra: “Quedeu-vos quiets fins que arribem amb queviures i ajuts. Espereu-nos amb confiança algunes hores. Us salvarem.” Per aquest motiu, molts dels malgratencs que van escoltar arribar els avions aquell 21 de gener van creure en un primer moment que tornarien a llançar més propaganda i no van córrer a amagar-se. Un dels afectats ho va resumir així anys després: “El bombardeig de Malgrat no va ser res més que un acte de terrorisme. Perquè la guerra ja estava acabada.”

Tot i això, els bombardejos a la comarca del Maresme continuarien fins a pràcticament l'entrada dels franquistes en el territori. El Masnou va viure el darrer, el dia 26 de gener, el qual va costar la vida a 14 persones i va destrossar força edificis al costat de l'estació del tren. Tot i això, les bombes ja havien fet acte de presència a la població el 27 de setembre del 1937. Va ser una missió ordenada directament pel general Franco en què s'especificava que s'havia de destruir la casa dels marquesos d'Alella, on, suposadament, hi funcionaven uns laboratoris que experimentaven amb armes químiques. Novament la realitat era una altra. Es tractava d'un espai dedicat a la investigació agrària. L'endemà del bombardeig, el dia 28 de setembre, una nova ordre de Franco ampliava la donada anteriorment i exigia la destrucció dels coneguts Laboratoris Cusí, que s'havia de dur a terme amb atacs tant des de l'aire com des del mar. En total, al Masnou van morir 23 persones en els bombardejos del 1937 i del 1939.

Els darrers dies del conflicte les bombes també causarien estralls a la zona sud de la comarca. El dia 25 de gener moririen per les bombes dues persones a Arenys de Mar i el mateix dia 26 de gener, quan es va bombardejar el Masnou, a Premià de Mar hi hauria tres víctimes més. En total, durant tot el conflicte bèl·lic i segons es recull en el llibre Imatges, 1936-1939. La Guerra Civil al Maresme, una obra en què van prendre part diferents historiadors locals, les bombes posarien fi a les vides d'una vuitantena de persones arreu del territori. El primer va afectar Calella i un dels símbols més destacats de l'activitat industrial de la ciutat. La fàbrica tèxtil Llobet-Guri va quedar molt afectada, però no es van haver de lamentar morts. Malauradament aquests arribarien el 24 de novembre del 1938, quan un hidroavió provinent de Mallorca va llançar un atac fulminant contra la ciutat i va posar fi a la vida de tres calellencs.

La capital del Maresme, Mataró, es va endur la pitjor part pel que fa a nombre de bombardejos. Segons dades recollides pel Memorial Democràtic, el 21 de juliol del 1937, coincidint amb el metrallament d'un tren a Sant Andreu de Llavaneres, van morir tres persones com a conseqüència de les bombes. El 27 del mateix mes, una dona de 70 anys i el 31 de juliol, una altra dona de 57 anys. Va ser, però, el mes de març del 1938 quan els bombardejos a la població van provocar més morts. El dia 31 hi va haver sis víctimes i el primer d'abril s'hi va sumar una més. El 15 de desembre del mateix any es van haver de lamentar quatre morts més pels bombardejos. El darrer atac, ocorregut el 28 de gener del 1939, va posar fi a la vida d'una mare i una filla.