25 de gener del 1939
El Llobregat com a defensa
quedar a mig destruir,
per manca d'explosius, per sabotatge o
per la pressa
pla defensiu amb contraatacs, però tenia clar que no disposava
de tropes suficients
Capítol 35
L'ocupació de l'Ordal va fer possible que les primeres unitats de l'exèrcit franquista es dirigissin cap el Llobregat. Aquest riu era l'última possibilitat de defensa de Barcelona i algunes unitats de l'exèrcit republicà van intentar resistir en alguns punts claus com ara el pont que comunicava la cruïlla de Quatre Camins amb Molins de Rei. El dia 25 les forces de la 13a divisió van travessar el riu per aquest pont, que no va ser destruït a temps. La caiguda de Barcelona era qüestió d'hores.
El dia 24, Franco havia ordenat una maniobra per rodejar i assaltar Barcelona. El general Dávila, cap de l'exèrcit del nord, va donar una instrucció general en què es precisaven les línies d'avenç de cada cos d'exèrcit. El de Navarra ho faria des de Martorell cap a Rubí i Sant Cugat per, posteriorment, llançar l'atac sobre Barcelona des de Vallvidrera i el Tibidabo. I el marroquí ocuparia Molins de Rei, Sant Feliu i Cornellà, constituirien un cap de pont al Prat i establirien contacte amb l'enemic a Esplugues i l'Hospitalet.
Tanmateix, el dia 24, Vicente Rojo donava una directiva en què plantejava, entre altres coses, accions de caràcter defensiu i possibles contraatacs sobre els flancs de l'enemic ni que fos en petites unitats. Aquestes disposicions eren francament il·lusòries, ja que Rojo era perfectament conscient que no disposava de tropes per realitzar-les. Per a la defensa s'aprofitarien tots els accidents naturals des del front Martorell-Garraf fins al límit de Barcelona. La comandància militar de Barcelona organitzaria una defensa en els límits de la ciutat. Es destruirien tots els ponts del Llobregat i al sud del Tibidabo s'emplaçaria tota l'artilleria possible. Aquest cim i el de Montjuïc serien la base de possibles contraatacs en cas de penetració de l'enemic. Davant la por que l'exèrcit franquista envoltés Barcelona, es preveia una línia general de retirada determinada per les localitats de Navarcles, Sant Llorenç Savall, Caldes de Montbui i el Masnou.
De totes aquestes mesures la més factible era la destrucció dels ponts sobre el Llobregat i la multitud de rieres que hi havia a la zona. Jordi Amigó ha fet un ampli inventari d'aquestes destruccions: el dia 23, l'exèrcit republicà va procedir a la zona d'Esparreguera i d'Olesa a la voladura del pont de Ferro o Nou, el pont d'Olesa, el pont dels Catalans i el pont del Truquell. Més al sud, a Martorell, va ser volat el pont de l'MZA. La matinada del dimarts dia 24 va ser executada també a Martorell la voladura del pont de la carretera sobre l'Anoia, el pont de la carretera de Terrassa i el pont del Diable sobre el Llobregat. Del pont de la carretera de Terrassa només va explotar el cappont de la riba esquerra i del pont de l'Anoia va quedar destruït sols el cappont de la vil·la. Els ponts van quedar a mig destruir i, amb dificultats, la gent hi passava. Aquesta situació dels ponts a mig destruir es va donar moltes vegades: per manca d'explosius, per sabotatge o per les preses en què es van fer les voladures.
El dia 24, unitats del cos d'exèrcit de Navarra van ocupar Martorell. La defensa d'aquest sector anava a càrrec del V Cos d'Exèrcit, comandat pel tinent coronel
Enrique Líster, que disposava de les restes de la 11a divisió, la 45a i la 46a, dirigida per Domiciano Leal.
Amb el pas del riu Llobregat, la possibilitat de resistència i que aquell riu es convertís en el Manzanares com a sinònim de la resistència a Madrid el 1936 es va esvair ràpidament. Santiago Carrillo i altres dirigents comunistes havien visitat Manuel Tagüeña: “[...] Per parlar-me de la defensa de Barcelona, que s'estava organitzant amb comandaments i forces especials. Em van demanar que retardés l'arribada de l'enemic al riu Llobregat, almenys 24 hores, malgrat l'extrem esgotament de les meves forces.” Aquesta actitud de resistència dels dirigents comunistes es va mantenir fins al final, ja que Joan Comorera, conseller de Treball, encara creia en la resistència i, per fortificar la ciutat, va ordenar que els funcionaris fins a 55 anys del seu departament s'enquadressin en una unitat de fortificacions per acudir al lloc que el comandament militar indiqués. Comorera també es va mostrar disconforme amb el trasllat dels consellers a Olot que va proposar el president Lluís Companys en la reunió del Consell Executiu del dia 21.
El mandatari comunista opinava que evacuar la ciutat de Barcelona era derrotisme i que calia defensar-la com fos. El mateix Comorera va ordenar el tancament de totes les activitats comercials i industrials de la ciutat perquè tot el personal no mobilitzat col·laborés amb la construcció de fortificacions. Malgrat el tancament, els treballadors havien de presentar-se als seus llocs de treball a l'espera de rebre ordres. Els barcelonins es van fer tot tipus de conjectures sobre aquesta mesura i alguns la interpretaven com una mesura cautelar per impedir els saquejos i el pillatge.
També, dirigents anarquistes es van plantejar un pla de defensa numantí. Es diu que el pla era una idea de Diego Abad de Santillán, i el que hauria d'executar-lo era Garcia Oliver. El pla consistia a col·locar grans quantitats d'explosius en llocs estratègics i fer-los explotar en el moment de l'entrada de les tropes franquistes, alhora que destruirien gran part de la ciutat. Es comptava amb el dipòsit d'explosius existent al túnel de metro proper a la plaça Molina. El president del Consell de Ministres de la República, Negrín, i el mateix Companys van refusar la idea. Poques hores després, de matinada, Companys va sortir de Barcelona acompanyat de Josep Andreu i Abelló en direcció a Montsolís.
El dia 25, Tagüeña va instal·lar el seu lloc de comandament al vèrtex de Sant Pere Màrtir. A la nit, aquest punt va ser assaltat per soldats de la 13a divisió i Tagüeña i altres comandaments del XV Cos d'Exèrcit van poder escapar miraculosament. Tagüeña es va dirigir cap al centre de la ciutat i va arribar a l'hotel Colon, seu del PSUC. Des d'aquí va organitzar l'evacuació de centenars de ferits que quedaven a l'estació de metro de la plaça de Catalunya.
El dia 25, les tropes franquistes van ocupar els nuclis urbans del Prat i Sant Boi de Llobregat. A la primera d'aquestes ciutats, els veïns van aprofitar les hores prèvies a l'ocupació per assaltar un dipòsit de queviures situat a la plaça de l'ajuntament. Aquest mateix dia, Castellbisbal, el Papiol, Sant Vicenç dels Horts, Sant Feliu de Llobregat i Sant Just també van ser ocupats. Jordi Amigó ha recollit el testimoni que recordava l'arribada dels soldats franquistes a l'ajuntament de Sant Feliu, que, fins aquell moment, era el de Roses de Llobregat: “L'ajuntament no sembla el mateix d'abans. En lloc d'aquell fatídic drap negre i roig, oneja al vent aquell senyal de victòria, la bandera espanyola, amb els seus colors brillants, vermell i groc. Sant Feliu, poques hores després ha canviat de color. El poble sencer s'associa a aquest triomf de la veritat, engalanant els balcons amb multitud de tapissos i penjadisses. Ja ha passat el malson. Tot ha acabat.”
In memoriam Josep Termes Ardèvol