Una terra d'acollida aviat desbordada
Catalunya es va convertir des del primer moment de l'Alzamiento Nacional en un espai geoestratègic per a tots aquells que, per un motiu o un altre, volien fugir d'una Espanya en flames. Els primers dies, el govern de la Generalitat es va veure desbordat per l'allau de persones representants dels sectors més conservadors i benestants de la societat catalana que, atemorides per com reaccionarien els elements més revolucionaris que controlaven la Catalunya republicana davant la insurrecció militar, els demanaven ajut. La Generalitat, per evitar perdre el control social i polític, va facilitar la sortida de les persones d'ordre. El port de Barcelona es va convertir en un punt clau pels vaixells que salpaven en destinació cap a altres països de la Mediterrània.
Ben aviat, però, el país hauria de fer front a una allau menys controlable: la dels refugiats de tota classe social que fugien dels primers territoris espanyols que queien en mans dels franquistes. En menys de tres anys, Catalunya va acollir gairebé un milió de persones procedents d'Extremadura, Castella la Nova, Andalusia, Astúries, Santander, Euskadi i l'Aragó. La convivència no va ser fàcil. La guerra havia generat una situació de carestia que afectava igual autòctons i desplaçats, als quals, a més a més, calia allotjar amb dignitat. L'allotjament se solucionava de diverses maneres: s'aprofitaven grans immobles abandonats (antics convents, balnearis, asils) per instal·lar-hi tants refugiats com es podia; es recol·locaven famílies en cases abandonades o bé en llars de famílies que cedien un espai als nouvinguts.
Tot i que inicialment els desplaçats van ser acollits de manera solidària (als uns i als altres els unia un ideari democràtic comú) es van produir episodis de tensió pel repartiment d'aliments, sobretot, i perquè alguns catalans es queixaven pel que consideren una situació de privilegi d'alguns refugiats envers les obligacions que ells tenien contretes. És cert que el manteniment dels evacuats va suposar un gran esforç per a les delmades arques municipals, i en certs casos alguns ajuntaments van recórrer a la imposició de tributs especials per poder finançar el cost de mantenir els exiliats espanyols.
L'avenç del front nacional va provocar un altre exili tant o més difícil de gestionar per a les autoritats catalanes que el de la població civil: el del govern de la República espanyola. El 28 d'octubre del 1937 el govern central que presidia Juan Negrín va anunciar el seu trasllat a Barcelona i el 2 de novembre al seu torn va fer el mateix el basc. La convivència de poders no seria gens senzilla...
