Negrín, l'home de l'“or de Moscou”
L'octubre del 2009 els dirigents del PSOE van tornar a Carmen Negrín el carnet de militant del seu avi, el darrer president del govern de la República durant la Guerra Civil i membre destacat del partit socialista –expulsat el 1946–, Juan Negrín. En aquell moment es va dir que el PSOE havia fet finalment justícia amb el personatge republicà més controvertit durant la guerra. Durament criticat des de tots dos bàndols, encara avui Negrín és motiu de debat entre historiadors. Per descomptat, la historiografia alineada amb el franquisme l'ha presentat com un roig extremista, responsable d'haver enviat a l'URSS les reserves del Banc d'Espanya (el que la propaganda va batejar com “l'or de Moscou”). Menys comprensible és l'animadversió generada en les pròpies files de Negrín, que –en essència– s'argumenta amb l'opinió que havia allargat la guerra quan la derrota ja estava clara i que la seva gestió al capdavant de l'executiu havia estat nefasta.
Si no s'hagués compromès en política, Juan Negrín López, nascut a Las Palmas de Gran Canaria, hauria passat a la història com un prestigiós investigador mèdic. Es va doctorar molt jove per la universitat de Leipzig; va obtenir una càtedra a la Universitat Central de Madrid i va ser el mestre del futur premi Nobel Severo Ochoa. A Negrín, li deu l'Estat espanyol la creació del Laboratori de Fisiologia General, i encara avui els seus tractats de fisiologia són un referent en aquesta especialitat. L'any 1929 va ingressar en el PSOE, apadrinat per Indalecio Prieto. Després d'ocupar càrrecs menors, i tot just dos mesos després d'esclatar la guerra, el van nomenar ministre d'Hisenda. Va ser en aquesta etapa que va ordenar el trasllat –en secret– de la major part de les reserves del Banc d'Espanya a l'URSS i a França, amb l'objectiu de finançar des de l'exterior l'adquisició d'armes per a l'exèrcit. Es calcula que “l'or de Moscou” va consistir en unes 510 tones d'or, equivalents a uns 530 milions de dòlars d'aquella època. El maig del 1937, el president de la República, Manuel Azaña, li va encarregar la presidència del govern, en substitució de Largo Caballero, que havia dimitit. De Negrín va ser la iniciativa dels anomenats “tretze punts”, un document en què es proposava a Franco un acord de base per acabar el conflicte, i que els rebels van rebutjar, probablement perquè ja es veien capaços de guanyar. Efectivament, sota la presidència de Negrín, les derrotes es van anar succeint, al mateix temps que fracassaven els intents de posar pau entre els diferents bàndols del sector republicà. I no obstant, Juan Negrín es va negar a la rendició. S'atribueix aquesta actitud al seu convenciment que la Segona Guerra Mundial era imminent i que, si en esclatar encara es mantenia el conflicte espanyol, la República disposaria de l'ajuda dels aliats. La derrota total, però, va arribar sis mesos abans que Hitler envaís Polònia. Negrín va personificar aquesta desfeta. Tot i així, va continuar sent president del govern republicà –a l'exili– fins que al 1945 es va veure obligat a dimitir. Un any després el van expulsar del PSOE. Moriria a París el 1956.
