França expurga la Carta Europea

l'Assemblée Nationale va adoptar la proposició de llei presentada pel govern socialista, destinada a permetre la modificació de la Constitució, pas obligatori per poder ratificar la Carta Europea, una de les promeses electorals de François Hollande. Els diputats bretons, corsos i alsacians van ser els principals protagonistes dels debats a l'Assemblée. Fins i tot dos dels quals es van expressar en la seva llengua materna: l'ecologista Paul Molac ho va fer en bretó i el conservador de la UMP Thierry Benoît, en gal·ló, llengua d'oïl parlada també a la Bretanya. Cap dels quatre diputats nord-catalans, favorables a la ratificació, no ho van fer en català. El president de la Comissió Parlamentària sobre les Llengües Regionals és el socialista nord-català Pierre Aylagas, batlle d'Argelers, del qual els seus contrincants polítics, per cert, afirmaven que amb el seu accent català no l'entendrien a París.

només pot ser votat pel Congrés, que a França és la reunió de l'Assemblée de diputats i el Senat, en sessió conjunta en un hemicicle a Versalles. El vot dels diputats és, doncs, només un primer pas. La ministra de Cultura, Aurélie Filippetti, s'ha afanyat a afirmar: “França és una, políticament, i diversa culturalment; no hi haurà cooficialitat i el francès continuarà sent la llengua de la República.” Tanmateix, Filippetti ha assegurat que, en l'educació pública, es desenvoluparan, això sí, les classes bilingües, i que l'audiovisual públic s'obrirà més a les “llengües regionals”. De moment, la ràdio pública, a Perpinyà, només diu en català l'hora i el dia de la setmana. En l'ensenyament públic, un 25% dels alumnes tenen ensenyament de nocions de català, però només els que procedeixen de La Bressola (escola privada associativa) i Arrels (l'única escola pública de tot l'Estat francès a fer ensenyament immersiu en altra llengua que el francès) es poden considerar locutors reals. Actualment, no més d'un terç de la població de la Catalunya Nord parla català, i la meitat de la població l'entén.

Europeu el 5 de novembre del 1992. Gairebé set anys més tard, el 7 de maig del 1999, França va signar 39 dels 98 articles que la componen. No l'ha ratificat mai; el Consell Constitucional va considerar que no era conforme amb l'article 2 de la Constitució, que estableix que “la llengua de la República és el francès”. L'11 de setembre del 2013, el Parlament Europeu instava “els estats que encara no ho han fet a ratificar la Carta Europea de les Llengües Regionals”. Per no trobar de nou l'escull del Consell Constitucional, la proposta de llei votada a París prova d'evitar els conceptes més conflictius.

que acompanya la proposta de llei converteix en paper mullat qualsevol ratificació que França pugui fer. Es proposa incorporar un annex a la ratificació amb dos “punts interpretatius”. En el primer s'afirma que “el terme grup de locutors que apareix en la Carta Europea no confereix pas drets col·lectius als locutors de les llengües regionals i, per tant, aquesta és compatible amb la Constitució francesa, que assegura la igualtat de tots els ciutadans sense distinció d'origen, raça o religió”. En el segon, s'afirma que la Carta Europea “exposa un principi general que no es contraposa a l'article 2 de la Constitució, segons el qual l'ús del francès s'imposa a les persones morals de dret públic i a les persones de dret privat en l'exercici d'una missió de servei públic, així com als usuaris en la seva relació amb les administracions i serveis públics”.

el fet que els diputats debatin i votin favorablement sobre una qüestió considerada marginal a França. Posa a l'ordre del dia un tema amagat entre els mals endreços de la República. La situació de bona part d'aquestes llengües està sota mínims, amb un nombre de locutors constantment a la baixa. Ja no són –si ho han estat mai– cap perill per a la nation. És allò de “quan fou mort el combregaren”. Ni moribundes, però, França no els vol fer un funeral arregladet.