Una icona del drama

Capítol 50

És una fotografia àmpliament difosa, que s'ha convertit en una de les imatges més simbòliques i colpidores del drama de l'exili. És el cru mirall de la precarietat, la misèria i la duresa amb què milers de republicans van creuar la ratlla, a peu, extenuats per la guerra i la derrota. Ara fa 75 anys, unes 475.000 persones havien deixat Catalunya i havien travessat els Pirineus cap a França, sotjats per l'aviació feixista, les penúries i la gana. Aquesta fotografia, obra de Roger Viollet, va sortir publicada el 18 de febrer del 1939 a L'Illustration. Com tota fotografia, té la seva història al darrere. Malgrat que segurament estava predestinada a romandre en el silenci i l'oblit, el testimoni d'un dels membres de la família i diversos treballs d'investigació han permès rescatar-la.

La família que apareix a la fotografia és la família Gracia Bamala. En primer terme, el pare, Mariano Gracia, amb una filla coixa, l'Alicia. En segon terme, dos germans més de l'Alicia: el petit, Amadeo Gracia, sense peu; i el gran, l'Antonio. Dels tres germans, aquest darrer és l'únic que va sortir il·lès del bombardeig que van viure quan vivien a Montsó, a Osca, el seu poble d'origen. A causa d'aquest bombardeig, el 20 de novembre del 1937, va morir la mare de tots ells, i l'Alicia i l'Amadeo van quedar mutilacions. Aquesta imatge va ser presa a principi de febrer del 1939: la família havia passat la frontera a peu des de Camprodon, havia passat pel coll d'Ares i en aquest instant fotografiat es trobava baixant cap a Prats de Molló. Es poden preguntar qui és l'home, també coix, que agafa de la mà el petit Amadeo, que en aquest moment tenia quatre anys (la germana en tenia 7 i el germà gran, 12). Aquest home era un veí de Prats de Molló, Tomàs Coll, que, en saber que hi havia una família amb dos nens coixos arrecerada en un tancat per als animals que no s'atrevia a baixar fins a Prats de Molló, va decidir anar-los a buscar. Va ser com “un acte de pietat” de Coll, que havia perdut la cama en la Primera Guerra Mundial. Així ho explica Margarida Planell, veïna de Prats, en el documental Ni oblido, ni perdono , elaborat per Joan Giralt com a treball de recerca de l'IES Vil·la Romana de la Garriga. És un treball que, partint de la imatge històrica, retrata el drama dels refugiats que van marxar com van poder fins a França.

Abans, TV3 havia emès el documental Petit Amadeo , i abans encara el diari El País n'havia parlat arran d'una carta enviada per Amadeo Gracia, que ara té 79 anys i viu a Alcalá de Henares. Del reportatge d'El País després en va sortir un documental (Ése, el de la foto soy yo ), també visible a internet, en què Amadeo visita Prats de Molló i la Vajol, a l'Alt Empordà, on hi ha el monument a l'exili, una estàtua que reprodueix la figura del seu pare i la seva germana. A finals dels anys 80, El Periódico havia descobert la història, quan els tres germans encara eren vius. Amadeo Gracia ha participat en diversos actes commemoratius, com el Tren de l'Exili [és la foto de dalt a la dreta], que el 2009 va recordar l'exili cap a França amb un viatge de Barcelona a Portbou. “La veritat és que en tinc pocs records, perquè era molt petit i perquè m'he passat tota
la santa vida intentant oblidar”, deia, aleshores, l'Amadeo.

Quin va ser el periple de la família Gracia entre Montsó i Prats? Els bombardejos i el setge franquista els van fer fugir cap a Lleida i d'allà a Barcelona. De seguida, els van trobar plaça a les colònies de refugiats que hi havia a la Garriga (Vallès Oriental), on van quedar establerts durant mesos. Segons l'historiador Joan Garriga, aquesta població tenia l'1 de gener del 1939 poc més de 600 refugiats. Un mes després, quan van entrar els franquistes a la Garriga, ja no n'hi va quedar cap. Entre els que fugien hi havia la família Gracia, que es va desplaçar cap a Ripoll, primer,
i després, a Camprodon.

Segons recorda el periodista Antoni Llagostera a Ni perdono, ni oblido, de la retirada i l'exili per la banda del Ripollès “se n'ha parlat poc”. Es tracta, però, d'una sortida de gent “molt important”. “Entre el coll de Malrem, el coll d'Ares i el coll Pregon van passar més de 100.000 persones”, de les quals 37.000 eren soldats republicans. Aquesta fugida, cal imaginar-la com un desastre humanitari colossal: una corrua de gent desfeta, espellifada, que fugia com podia fins a la frontera, mentre l'aviació franquista no cessava en els bombardejos i la columna Líster, de l'exèrcit republicà en retirada, feia volar els ponts estratègics. Quan van arribar a Prats de Molló, el poble va obrir les escoles i garatges per intentar donar recer a aquella allau desbordant de refugiats. Fins i tot van haver d'habilitar un camp només per al bestiar que els refugiats havien aconseguit endur-se amb ells (matxos, cabres, cavalls...), que anirien matant per poder menjar alguna cosa.

Quan a principi de febrer la família Gracia va travessar la frontera, es va estar un temps a Prats de Molló, fins que se'ls va desplaçar a Brageirac, al centre de França. Al cap d'un any i mig de ser a França, va morir el pare i això va precipitar el retorn a l'Estat espanyol, “tota una altra odissea”, segons l'Amadeo. La seva família a Montsó va sol·licitar la repatriació i un cop aquí van ser enviats a un orfenat. Allà el petit Amadeo patiria “la gana i el menyspreu” per “ser els dolents, els que havíem perdut la guerra”. “A la més mínima et donaven bufetades.”