Podria ser el teu avi

Capítol 52

És la història del que va viure i veure Francesc Grau i Viader, però, en realitat, és la història de molts catalans cridats a files quan amb prou feines havien deixat l'adolescència. Membre de la “lleva del biberó”, Grau i Viader (Calella, 1920-1997) es va haver d'incorporar a l'exèrcit republicà el 27 d'abril del 1938. Destinat a la 224 Brigada Mixta, va prendre part en les sagnants ofensives al cap de pont de Balaguer i la batalla de l'Ebre. L'1 de gener del 1939 va caure presoner a mans de les tropes franquistes a Cubells (la Noguera): poc podia imaginar que, pels nou mesos que va passar a l'exèrcit republicà, tindria al davant nou anys de captiveri, entre camps de concentració, presons, batallons de treballadors i el servei militar. Després d'haver marxat de Calella el 1938, Grau i Viader no hi va poder tornar fins al 1945, quan s'havia llicenciat de l'exèrcit.

La seva experiència en la guerra l'explica a Dues línies terriblement paral·leles, el dietari novel·lat d'un combatent, mentre que la repressió i les condicions infrahumanes del camp de concentració les retrata a Rua de captius, publicat el 1981 a Pòrtic i que ara ha reeditat Club Editor. L'obra arrenca quan és fet presoner i recull la seva estada d'un mes als camps de concentració de Logronyo i de Miranda de Ebro. El camp de Miranda de Ebro, a prop de Burgos, és, de forma tràgica, un dels més representatius de la repressió franquista: és l'últim que Franco va tancar, el 1947. Una dada significativa que, acompanyada de l'obra de Grau i Viader, ajuda a “comprendre que entre el moment de la guerra i el 47” existeix “un règim de terror amb un propòsit clar”: “anorrear tota forma de dissidència i fer un país de moltons, com els països feixistes d'Europa”, segons destaca Maria Bohigas, responsable del Club Editor.

A Miranda de Ebro hi van anar a parar molts catalans que van ser fets presoners a les acaballes de la guerra, una guerra que havien hagut de fer en ser cridats a files pel bàndol republicà. De cop, però, es van convertir en presos dels franquistes i van haver de purgar la seva aferrissada venjança contra els republicans i contra el catalanisme.

Rua de captius comença amb un pròleg estremidor, una excel·lent metàfora de l'exercici que Grau i Viader farà: malgrat el seu propòsit de no tornar mai al camp, quan decideix escriure aquest llibre se li fa “imprescindible” tornar-hi. En lloc del camp hi ha una gran fàbrica química, però es troba amb un veí amb qui comencen a reconstruir l'existència del camp i una escena presenciada per tots dos: la mort d'un presoner cosit a trets quan intentava fugir.

Des que són fets presos, tant Grau i Viader com els companys de captiveri –principalment els personatges Barceló i Pep– pateixen el menyspreu, la violència, la gana, el fred, la brutícia, totes les condicions paupèrrimes possibles a què els sotmeten els franquistes. De Balaguer són enviats, en un miserable viatge en tren de quatre dies i mig, fins a la plaça de toros de Logronyo. I d'allà, cap a Miranda de Ebro. “Sois unos miserables prisioneros de guerra; simple desperdicio humano sin ningún valor. Todos juntos no alcanzáis el precio de una cerilla usada”, els diu, en arribar-hi, un sergent que ranquejava, com a seqüela de la guerra.

El paper dels vigilants del camp (que són, com en els camps nazis, els mateixos presoners), l'escàs menjar, la lluita contra el propi abandó, la desconfiança entre els companys de captiveri, les formacions militars i extenuants a l'exterior, les malalties i la mort apareixen cruament reflectits a Rua de captius. “Compartíem la barraca més de 400 homes embrutits per fora i per dins. Si l'ensutzament exterior feia que l'atmosfera de la barraca es tornés irrespirable de tan fètida, l'enllordament espiritual creava innombrables tensions i desconfiances.” També apareixen les pors sobre el futur, sobre la sortida i petites escletxes, en forma de bromes o records: una dona que passa pel carrer o, a l'inici del captiveri, una particular versió del Cara al Sol que murmura en Barceló: “Naps-i-cols-i-xi-ri-vi-es-i-fe-sols, s'han-de-cou-re-fent-el-xup-xup...”

La descripció de les condicions del camp esborrona i permet constatar com els camps franquistes, sovint vistos com mers camps de presoners, apliquen el patró feixista que després coneixerà Europa. Pels camps espanyols es calcula que hi van passar entre 367.000 i mig milió de persones. Bohigas remarca precisament aquest aspecte: l'obra de Grau i Viader “trenca aquesta ocultació col·lectiva” i “ressitua la nostra història dins la història dels terrors europeus”. “Cal tenir present que fins fa quatre dies la vida política del país, en el sentit civil de la paraula, venia d'una experiència col·lectiva de terror”, reflexiona.

En el postfaci de l'obra, Marta Marín-Dòmine –professora a la Wilfrid Laurier University, a Ontario, el Canadà, i especialista en literatura concentracionària– afirma: “Els camps de concentració franquistes, més que camps regulars de presoners de guerra, són instruments de represàlia.” “Si perduren molt enllà d'acabada la guerra és perquè perdura el conflicte polític del qual han sorgit.” Així, els considera “una estructura al servei de l'objectiu general del nou règim: depurar, controlar i, en darrer extrem, eliminar la part de la població fidel a la República”. Grau i Viader refusa el silenci, conscient que la seva experiència no és individual sinó col·lectiva: l'escriptor treu de la inexistència l'avi, l'oncle o el pare que van estar al camp.