El secretari que va superar la tarotista mexicana
Durant els tres anys i escaig que la família Bladé i Font s'estarà a Montpeller passen per dificultats, que la Segona Guerra Mundial agreuja. Els pares i Artur Bladé i Font, de llavors 11 anys, es lloguen per anar a fer la verema. Fins que no es comença a regularitzar un subsidi que rebien els funcionaris del govern de la Generalitat no van una mica millor. A Montpeller, viuen deu mesos amb el filòsof Francesc Pujols. Per això, de les figures intel·lectuals que el pare homenatjarà en els seus llibres, aquesta és la que Bladé i Font més recorda: “Feia impressió, tant des del punt de vista físic com de personalitat.” Però de mica en mica, a causa de la guerra –“els alemanys i els refugiats es van anar fent més presents”– la situació es va fer insostenible. Els Bladé i Font s'apunten a les llistes per marxar a Mèxic i troben plaça en un vaixell per al 14 d'abril de 1942. Quan són a punt d'embarcar i ja s'havien desfet de tot el que tenien, els diuen que hi ha “overbooking” i es queden a terra. “Va ser la part més dura, vam haver de tornar-nos a adaptar”. Finalment, el 8 de setembre de 1942 s'embarquen. D'aquell viatge, Bladé i Font recorda les classes de gimnàstica que els feia l'exboxejador Josep Gironès, molt conegut als anys trenta i que durant l'exili s'esborraria del mapa.
A Mèxic, “cadascú va tenir un exili diferent”, explica Bladé i Font. La mare es guanya bé la vida, de llevadora i de practicant. Ell fa tots els estudis a Mèxic –com a químic, allà va tenir com a professors “la majoria de científics refugiats”–, i després completarà la formació als Estats Units i França, fins a tornar a Barcelona el 1968. El pare, en canvi, “ho va passar molt malament fins a trobar feina estable”. “El xoc cultural va ser molt fort per a ell.” Els primers anys, abans no s'estableix com a periodista, Bladé i Desumvila fa tota mena de feines, com ara la de secretari d'una tarotista. En aquest cas, l'escriptor responia les cartes adreçades a la tarotista, fins que aquesta va detectar que ho feia millor que ella i va preferir despatxar-lo. El 1956 fa un viatge temporal a Catalunya, per temptejar el retorn, però no va veure clar de tornar definitivament amb la dona fins al 1961. Des d'aleshores fins a la seva mort, el 1995, s'abocarà a una tasca de redreçament de la cultura catalana, fent classes de català, conferències i col·laboracions periodístiques, a més de publicar una obra ingent, aplegada en els volums d'obra completa publicats per Cossetània. El seu fons documental es troba a l'Arxiu Comarcal de la Ribera d'Ebre.
