Ferran Valls i Taberner (Barcelona, 1888-1942) és un dels màxims exponents dels franquistes catalans, i mostra també de l'evolució d'alguns vells catalanistes progressivament crítics amb la República que es van llançar als braços de la dictadura. En la seva doble condició d'home de cultura i polític, Valls provenia de la tradició catalanista conservadora, que el va portar a militar a la Lliga, essent diputat a les Corts de la República i al Parlament de Catalunya. Culturalment va formar part de l'Institut d'Estudis Catalans i havia publicat, per exemple, una Història de Catalunya per a l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. També es va negar a traduir la Guia judicial al castellà i per això va ser empresonat. Amb la República el conservadorisme el va anar distanciant del catalanisme, i tota aquesta trajectòria es va tallar amb la Guerra Civil, quan va fugir a Roma. Es va convertir en un defensor a ultrança de l'aixecament militar i propagandista durant la guerra. En tornar a Barcelona va escriure un dur article a La Vanguardia Española, titulat La falsa ruta, on deia: “Catalunya ha seguit una falsa ruta i ha arribat en gran mesura a ser víctima del seu propi esgarriament. Aquesta falsa ruta ha estat el nacionalisme catalanista.” Un greu error de la societat catalana que només es podia resoldre eliminant-lo per sempre més: “El catalanisme és avui un cadàver [...], pel bé de Catalunya i d'Espanya sencera no el podem deixar insepult de cap manera.”

Va reunir bona part dels seus escrits més apologètics al llibret Reafirmación espiritual de España, editat el mateix 1939. Va abjurar de tot el seu passat i va acumular un enorme poder en l'àmbit cultural. El 1939 era president de la Reial Acadèmia de Bones Lletres i de l'Ateneu Barcelonès, dirigia l'Escola de Bibliotecàries i l'Arxiu de la Corona d'Aragó i era catedràtic de la universitat. I el 1940 va afegir a tota aquesta corrua de càrrecs el de director de la delegació barcelonina del CSIC.