Societat

La reprimenda com a norma

La llei de responsabilitats polítiques va ser l'instrument legal capital que va utilitzar el règim franquista per passar comptes amb els vençuts durant el període de postguerra

La nova jurisdiccióera retroactiva i, per tant, va convertir en punible la legalitat aprovada pel govern de la República
Pau Casalsi Joaquim Mir van ser alguns dels represaliats d'una llei que també va encausar als hereus de Macià

La del franquisme, es pot dir que no va ser una repressió ni espontània ni improvisada. No. Va ordir, més aviat, una depuració perfectament institucionalitzada i orquestrada, que fins i tot va arribar a tenir cobertura jurídica a través de la llei de responsabilitats polítiques. Una normativa, aquesta, de caràcter especial que va estar vigent entre el 9 de febrer del 1939 i el 1945, i que es va convertir en el mecanisme reglat que va utilitzar la dictadura per fer una purga implacable de tots aquells que no fossin adeptes del règim. Aquesta persecució, però, no pretenia únicament assentar un nou marc legal, evidentment restrictiu, sinó emparar la revenja. Ho demostra el fet que, en el primer capítol, la llei proclama el seu caràcter retroactiu. Una prerrogativa que li permetia perseguir conductes subversives perpetrades entre el 1934 i el 18 de juliol del 1936. És a dir, les accions dictades durant un govern emparat per la legitimitat democràtica, el de la República, podien ser considerades potencialment delictives. Un plantejament conceptualment pervers, com el mateix ministre franquista Ramon Serrano Suñer admetia anys més tard amb una frase metafòrica: “És la justícia al revés.”

Els motius pels quals es podria obrir un procés sota aquesta llei eren diversos, però tots partien d'una mateixa matriu política: l'escarment. El primer era haver estat condemnat per la jurisdicció militar. Haver ostentat un càrrec directiu en un partit o entitat durant la República, o fins i tot haver exercit com a simple representant –com ara ser regidor–, també estava penat. Ser afiliat d'una organització política o sindicat, per descomptat, era objecte de càstig, així com haver “executat missions de caràcter administratiu” durant el mandat del Front Popular. De fet, només calia donar suport públic a aquest govern per acabar en mans d'un tribunal provincial, tràngol que també era l'esperat per a aquells que haguessin mantingut qualsevol actitud crítica amb l'alçament feixista. Formar part de la maçoneria també estava explícitament prohibit, tot i que en aquest cas es permetia una dispensa a aquells que haguessin abandonat la seva societat abans del 18 de juliol del 1936.

A l'hora de planificar com s'executaria la repressió, la llei de responsabilitats polítiques concedia un paper capital a les penes econòmiques. Una voluntat que s'instituïa, per exemple, a través de pràctiques com ara la confiscació de béns i les multes que ja es van començar a aplicar sobre els vençuts durant la guerra. En aquesta línia es van crear tribunals especials provincials per aplicar la norma jurisdicció, i que estaven formats per falangistes, militars o personal de la judicatura. Intervenir el patrimoni d'entitats, partits polítics o particulars —no es feien diferències entre persones físiques i jurídiques— era una de les principals tasques d'aquests òrgans. Els càlculs assenyalen que uns 25.000 catalans, sobre una població de 2,7 milions d'habitants van arribar a passar pels tribunals de responsabilitats polítiques. La retroactivitat abans comentada feia que moltes de les causes obertes fossin contra persones mortes, menors d'edat o desapareguts que, per tant, no es podien defensar. La possible pena, generalment acompanyada d'una multa, requeia, doncs, en els seus hereus. Aquesta podia anar des de les 100 pessetes fins a la confiscació de tots els béns. La llei, però, també preveia mesures de restricció de les activitats professionals i de la llibertat de residència, el desterrament o la pèrdua de la
nacionalitat espanyola.

A la pràctica, però, aquesta legislació va ser pràcticament inaplicable, com ho revela el fet que el setembre del 1941 un 85 per cent dels expedients estaven oberts, sense tramitar o bé pendents de resolució. Un dels factors que ho explica és que la gran majoria d'acusats eren pobres i, en conseqüència, no podien assumir les sancions imposades pels tribunals. Tot i així, alguns representants il·lustres de la burgesia catalana sí que van haver de fer front a processos incoats a recer d'aquesta jurisdicció. Dirigents regionalistes com ara Raimon d'Abadal i Caldero, Joaquim Balcells i Jesús Cambó –nebot de Francesc Cambó– van ser investigats per haver expressat, suposadament, massa tard l'adhesió al nou règim. També es van perseguir els càrrecs polítics, o descendents, que van estar relacionats amb el govern de la Generalitat. És el cas dels tres fills del president Francesc Macià, processats “per ser fills de qui eren”, o dels germans del també president Lluís Companys. No es van escapar de l'empait personatges de filiació franquista com els polítics Lluís Duran i Ventosa o Felip Rodés, exministre de la Corona, per presumptes simpaties catalanistes. Pintors com ara Joaquim Mir i l'arquitecte Josep Lluís Sert també van passar pel sedàs de la llei de responsabilitats polítiques, juntament amb el músic Pau Casals, a qui van multar amb un milió de pessetes. Corria el 1940. El diari l'Autonomista de la família Rahola, de Girona, va ser confiscat per conculcar l'ordenament feixista.

La legislació va haver de ser retocada el 1942, entre altres motius per la gran quantitat de causes no resoltes que s'acumulaven als jutjats. L'evolució forçosa que va haver d'experimentar el règim a remolc de l'escena internacional va propiciar que el 1945 la llei fos derogada, tot i que la comissió liquidadora de responsabilitats polítiques es va mantenir fins a la dècada dels seixanta. Com a llegat, però, aquesta jurisdicció va deixar més de 300.000 expedients oberts a l'Estat, molts dels quals col·lectius, que van afectar de manera arbitrària extractes socials molt heterogenis. Pel franquisme, la reprimenda tenia la categoria de llei.


L'inici de la dictadura


Capítol 68



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia