De Voroixílov a San Pedro

Farien bé els habitants de Sant Pere Pescador de no llegir Josep Pla. Si malgrat tot s'endinsen en la lectura de l'escriptor de l'Empordanet, farien bé d'adoptar certes prevencions si no volen prendre mal. Per exemple, així és com Pla descriu aquest municipi de l'Alt Empordà en un passatge d'Un viatge frustrat, un relat de joventut inclòs en el volum Aigua de mar, de les seves obres completes: “Fem cap al poble. Els carrers són plens de mosques grasses i moribundes, que volen entre les clapes de sol, esperant la fiblada del fred de la mort. Deu ésser l'hora de dinar, perquè darrere de cada portal hi ha una vaca que bramula. Pels carrers hi ha una considerable abundància de fems i de sucs... O aproximadament. En contrast amb la puresa destil·lada de l'aire de mar, tot fa una olor forta i horrible. Les persones exhalen un efluvi fortíssim. L'olor de la raça llatina.”

Pla va escriure això la primera meitat del segle XX, en plena Primera Guerra Mundial, quan Sant Pere Pescador era una concentració de pagesos, pacífics i anònims, un municipi més, de vida calma i anodina, en una Catalunya que no havia ni imaginat la cadena d'esdeveniments i transformacions traumàtics que viuria al cap de pocs anys. Sant Pere era i és un poble més, però el seu cas serveix com pocs per explicar fins a quin punt els habitants de qualsevol racó de país van patir l'anar i venir d'ideologies que va escombrar Catalunya entre el 1936 i el 1939 i, evidentment, com la imposició del pensament únic del bàndol vencedor els va canviar la vida en allò més bàsic i quotidià com és la manera d'anomenar-se i presentar-se al món.

Sant Pere Pescador havia catalanitzat el seu topònim amb l'adveniment de la Segona República. “En les actes municipals del gener del 1936 ja apareix referenciada la fórmula catalana”, explica Marisa Roig, historiadora local i arxivera de Castelló d'Empúries. El mateix any 1936 el poble va viure un canvi de nom, conseqüència d'un decret de l'octubre del 1936 de la Generalitat de Catalunya que facultava els municipis a canviar de nom, amb previ acord del plenari. El decret pretenia ordenar la febre revolucionària que es va estendre pel país i que esborrava qualsevol traça de religiositat.

Així, tots els pobles amb nom de sant van modificar la toponímia i el novembre del 1936 Sant Pere Pescador ja sortia referenciat en els papers oficials com Empori. L'elecció del nom va ser producte d'un referèndum en què van poder votar els treballadors sindicats del poble, de 18 a 40 anys, i en què es va poder triar entre 12 opcions diferents. Empori va rebre 32 vots, Pla de Fluvià, 22, i la menys secundada va ser la de Voroixílov, nom d'un comissari soviètic, que va rebre un sol vot.

Més o menys revolucionari, l'adopció del nom Empori va ser fruit d'un procés democràtic, res a veure amb el que va passar el 10 de febrer del 1939 quan el comandament militar feixista que es va fer càrrec del control de Sant Pere va nomenar una comissió gestora municipal que, ipso facto, i per l'“ordeno i mano” dels guanyadors, el primer que va fer va ser retornar a la toponímia de connotació religiosa i, evidentment, escrita, en llengua castellana. Des d'aleshores, Sant Pere va convertir-se en San Pedro Pescador.

La mateixa diligència castellanitzant van tenir les diverses comissions gestores municipals –dirigides totes per líders facciosos locals– que van anar prenent entre final del 1938 i principi del 1939 en la mesura que Franco ocupava Catalunya. San Pedro ofenia les orelles d'aquells que, amb més o menys mosques, més o menys revolucionaris, sempre havien parlat en català, però encara van ser més contra natura, o contra llengua –que al cap i a la fi és el mateix–, canvis com el de San Quirico de Besora en comptes de Sant Quirze de Besora, a Osona, o Santa Leocadia de Algama en comptes de l'alt empordanesa Santa Llogaia d'Àlguema, o la conversió de Vic en l'arcaic i espanyolitzat Vich.

El règim feixista no en va tenir prou amb els canvis de noms dels municipis. La cirurgia va ser total i va arribar també a les artèries dels pobles i ciutats i a les plaques dels carrers. En aquest cas el canvi va anar per fases i no es va deixar res per verd. Encara el 1950 es van perseguir aquells ajuntaments que no havien oficialitat el seu nomenclàtor.

A la Vich franquista, tal com explica l'arxiver Francesc Rocafiguera, acabada la guerra es va tornar a la denominació castellana dels carrers i per acord municipal es va optar per batejar la plaça de la República amb el nom de plaza Mayor o la plaça dels Màrtirs com la plaza de los Santos Mártires.

No en tenien prou, el 1950 i amb motiu de l'actualització del cens de població, la direcció general d'Estadística va dictar una ordre que es va complir a tot l'Estat i a Vic va tenir com a conseqüència l'aparició en el nomenclàtor de la plaza del Caudillo o el paseo de José Antonio. A Manresa aquell any també es van fer canvis al nomenclàtor “per imperatiu patriòtic”.

La gran Barcelona, evidentment, no se'n va salvar; es van retirar estàtues catalanistes, es van erigir monuments feixistes i es van rebatejar carrers, com la llarguíssima Diagonal convertida en la avenida del Generalísimo. Però crida l'atenció que durant el llarg hivern del franquisme poguessin sobreviure al cor de l'Eixample els carrers que evoquen la geografia dels Països Catalans i la corona catalanoaragonesa –València, Mallorca, Aragó, Provença...–, les principals institucions del país –de la Diputació, Consell de Cent...– o fets i personatges que formen part de l'univers catalanista, com per exemple Casp, Aribau, Ausiàs March i Muntaner.