Home de 47 anys busca feina

Els dies passen, els rebuts s'han de pagar i Diego Pérez continua sense trobar feina. Té 47 anys, està casat, té una filla de 13 anys, viu a Sabadell i va quedar a l'atur l'abril passat, quan se li va acabar la concessió del bar d'un dels mercats municipals que havia portat durant 28 anys. “Mai vaig poder estalviar, perquè la situació no era per llançar coets. Al bar hi havia mesos bons i d'altres de dolents, però anàvem pagant les factures...”, explica en Diego. Ara, però, no hi ha manera. Ha entregat més de cent currículums en mà i està apuntat a sis empreses de treball temporal. Res. Tot i que és optimista de mena, no amaga que ja està fart de sentir que “tenir més de 40 anys és un problema”.

Fa poc li van trucar d'una empresa de Barcelona. I res, tampoc. “Un cop allà, l'entrevistador, molt amable, ja em va dir d'entrada que no em volia enganyar, que la meva edat era un problema”, diu resignat. Quan en Diego li va preguntar per què li havien trucat, doncs, la resposta va ser que el volien conèixer pel seu espectacular currículum. “Hem arribat a un moment que ja no es valora l'experiència. Quan ho veus des de fora, no et pots imaginar que l'edat sigui un fre tan important per tornar a treballar”, es lamenta. I, si alguna cosa té en Diego, és precisament experiència. “Mai m'ha espantat la feina”, assegura. A més de 28 anys portant un bar, en va treballar 25 fent de cambrer de banquets a les nits i els caps de setmana en hotels de quatre i cinc estrelles, i a les caves de Sant Sadurní d'Anoia. “Molts estius no vaig tenir ni un dia de festa i, quan tot anava bé, vaig arribar a fer sis banquets en una setmana”, recorda ara amb nostàlgia.

Veient que no se'n surt, ja està buscant feines fora de l'hostaleria i fa plans per intentar trobar un bar on no li demanin traspàs per tornar-se a posar pel seu compte darrere la barra. El cap li bull. Viu pendent de les entrevistes que ha fet i en què li han dit que li diran alguna cosa aviat. Però res. “Tinc la sort de ser creient i ho hem anat trampejant”, explica. Família, amics, la Creu Roja... els van ajudant. “Una tieta que és sòcia de la Creu Roja em va dir que hi anés i m'estan ajudant molt”, assegura. Una ajuda en aliments i pagaments puntuals de rebuts que és molt ben rebuda. “No vull ajuda, vull feina”, diu contundent. Està convençut que se'n sortirà, però pateix per la seva filla i la seva dona. “Tot i que sóc fort i aguanto, m'amoïna veure-les a elles.” Intenta mirar endavant, fins al punt que assegura que, quan estigui bé, el primer que farà és fer-se soci de la Creu Roja.