En les vigílies de veure el papa Francesc

En els meus gairebé deu anys com a arquebisbe de Tarragona, he tingut ocasió de conèixer tres papes, cadascun d'un país diferent i amb personalitats humanament ben diferents. Aquests dies seré a Roma, juntament amb tots els bisbes de Catalunya i de la resta d'Espanya, per fer la visita ad limina apostolorum (‘al límit [de les tombes] dels apòstols'), és a dir, de Pere i de Pau, els pilars de l'Església. Està prescrit que els bisbes la realitzin com a intercanvi de dons entre les esglésies particulars i la de Roma, que presideix totes les esglésies en la caritat.

La primera visita ad limina que vaig fer com a bisbe va ser l'any 2005, i vaig tenir la immensa sort d'estar a soles amb Joan Pau II durant quinze minuts. Li vaig parlar sobretot de l'arxidiòcesi, del que tenia al cor, intentant fer passar una estona agradable al papa, ja molt malalt.

No podré oblidar mai aquella trobada, com tampoc les que vaig mantenir amb Benet XVI, que ja vaig conèixer com a Joseph Ratzinger quan presidia la Congregació per a la Doctrina de la Fe, ja que, amb motiu de la visita ad limina, els bisbes havíem visitat els diversos dicasteris i ens havíem reunit amb els seus responsables.

En les trobades amb el bisbe de Roma predomina sempre en mi l'aspecte de videre Petrum, l'emoció de trobar-me amb el successor de Pere, cap de l'Església. També en aquesta ocasió –per què negar-ho?– hi ha l'interès per tractar directament el papa Francesc, que, des de la seva elecció, fa un any, ha conquistat tants cors i ha atret Jesucrist a tantes persones amb els seus gestos i les seves paraules; tot encaminat a centrar el missatge cristià en l'essencial i a renovar l'Església des de la seva perspectiva inicial, resumida en aquelles paraules: “Com m'agradaria una Església pobra per als pobres!”

Espero tenir l'oportunitat d'expressar els nostres sentiments d'adhesió i la satisfacció per l'onada d'esperança que ha aixecat al món.