Guerra total a l'ànima del país
El règim franquista es va imposar com a objectiu número u aniquilar ‘el dialecto catalán' per consumar el seu propòsit de construir un estat uniforme
va prohibir el català a l'escola i va destituir la major part dels mestres de la República
El català està patint aquests dies un dur assetjament des del poder polític i judicial en tot el domini lingüístic, uns atacs que als més grans els transporten a temps passats en què, en paraules de l'historiador Francesc Ferrer i Gironès, la llengua va patir un veritable “holocaust”.
La llengua ha estat i és el signe més distintiu de la identitat catalana i, com a tal, les autoritats espanyoles del moment mai no han dubtat a convertir-la en l'objectiu número u, fins i tot en temps de guerra.
La prova més palpable, la Guerra Civil, en què les forces franquistes ni tan sols es van esperar a consumar la victòria militar per iniciar l'operació d'aniquilar el català.
Per començar, el català va ser desposseït per les autoritats de la condició d'idioma per passar a ser considerat el “dialecto catalán”, una mena de patuès que, incomprensiblement, els ciutadans d'aquell racó de l'Estat s'entestaven a parlar. De la nit al dia, el català va deixar de ser cooficial a Catalunya i va passar a ser prohibit i perseguit per les autoritats franquistes. “España se organiza en un amplio concepto totalitario, por medio de instituciones nacionales que aseguren su totalidad, su unidad y continuidad. El carácter de cada región será respetado, pero sin perjuicio para la unidad nacional, que la queremos absoluta, con una sola lengua, el castellano, y una sola personalidad, la española.”
Aquesta declaració del general Francisco Franco, en plena guerra, recollida per l'historiador Josep Benet en el seu llibre L'intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, ja feia preveure un futur negre per a la llengua. I les conseqüències no es van fer pregar.
Amb la guerra en ple apogeu, les tropes franquistes van imposar el seu pla monolingüe a les zones que tenien sota control per ordre directa de Franco i del seu ministre d'Orden Público, el general Severiano Martínez Anido. Especialment dura era la persecució de la llengua a les zones on vivien un nombre més gran de catalans refugiats, als quals no es deixava parlar en català entre ells.
Curiosament, però, a les zones encara en disputa, les tropes nacionales no van tenir manies a l'hora de fer servir la llengua de Pompeu Fabra per a la seva propaganda. En algunes ocasions, els avions franquistes van llançar fullets bilingües o en català per comunicar-se millor amb els seus destinataris. “La sort de la vostra Regió està ja tirada. Malgrat tot lo que feu, Catalunya serà lliberada enterament pel nostre Exèrcit en poques setmanes”, deia un dels fullets documentats per Benet, en un català descurat.
Un cop guanyada la guerra, la persecució lingüística va ser una de les prioritats del règim. Així que les noves autoritats van prendre possessió de totes les institucions del país, va començar una marató d'edictes i d'ordres que van desposseir el català de qualsevol rastre d'oficialitat per convertir-lo en una llengua d'ús familiar i gràcies. En vista de les primeres decisions que va prendre el règim referides a Catalunya, com ara els bans en què es posaven terminis per eliminar el català dels rètols comercials, feia la impressió que hi havia pressa per esborrar el català.
La persecució de la llengua es va oficialitzar ja abans del final de la guerra, l'any 1938, amb l'abolició de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, aprovat per les Corts Constituents de la
II República espanyola. El català va ser prohibit i perseguit, i les autoritats es van dedicar a empaperar les parets de tot el país amb cartells que deien Si eres español, habla español i Si eres español, habla el idioma del imperio. Els funcionaris, diligents, no dubtaven a increpar, quan els venia de gust, els catalans que parlaven en el seu idioma amb la cèlebre frase Hable usted cristiano. Tot seguit, el nou règim es va dedicar en cos i ànima a refer tota la legislació republicana en qualsevol punt on sortís la llengua.
Una de les primeres mesures que va prendre el govern franquista va anar dirigida directament a atacar la identitat individual dels ciutadans de Catalunya i de totes les terres de parla catalana. Així, abans fins i tot del final de la guerra, el 18 de maig de 1938, el comte de Rodezno (ministre de Justícia) va obligar a inscriure els noms només en castellà per evitar “la morbosa exacerbación de algunas provincias del sentimiento regionalista”, segons recull Ferrer i Gironès en el seu llibre. Tres dies després, a través d'una ordre ministerial, les autoritats franquistes van apuntar cap a tot tipus de documentació i van prohibir totalment “l'ús d'un altre idioma que no sigui el castellà en els títols, raons socials, estatuts o reglaments i en les convocatòries i celebracions d'assemblees o juntes”.
Un cop eliminat el català de la paperassa oficial, el següent objectiu va ser esborrar-lo del paisatge de la vida quotidiana. Els comerciants van haver d'arrencar, literalment, els rètols que tenien en català i substituir-los per d'altres escrits en l'“único idioma oficial”. També se'ls va girar feina als alcaldes franquistes de l'època, que, sense dilació, d'una banda van traduir al castellà els noms de tots el carrers del país i, de l'altra, van canviar la toponímia per adaptar-la als referents del nou règim.
Però l'estocada definitiva a la llengua pròpia (o almenys així ho creien ells) havia d'arribar a través de l'eliminació del català del sistema educatiu. El règim no en va tenir prou amb foragitar-lo de l'escola, sinó que va destituir la major part dels mestres que havien obtingut el seu títol durant la República i els va substituir per docents afectes.
Setanta-cinc anys després, aquells fets encara ressonen en la memòria de les escoles catalanes que alguns volen “espanyolitzar”.
L'inici de la dictadura
Capítol 74