La llengua domada

No era en Fèlix Millet i a la vegada era ell. Empastillat, imputat, empetitit, encadirat –que vol dir condemnat a l'escarni de la cadira, ¿l'única pena que tindrà, potser?–, impedit, fracturat en el fèmur i en l'orgull, avergonyit, acovardit, superat per la circumstància, l'expresident del Palau de la Música que ahir va anar a l'Audiència de Barcelona, va ser qualsevol cosa menys aquell prohom de la societat que durant trenta anys va imposar el seu nom, el seu càrrec i la seva presència allí on anava i allí on el rebien; és a dir, als despatxos més influents del país.

La veu de tro que ahir es va sentir a l'Audiència era la seva, més tremolosa i apagada, però amb el timbre contundent i inconfusible. I el somriure sorneguer que en alguna ocasió va dedicar al fiscal, també va fer recordar el posat d'home satisfet d'haver-se conegut que, durant molts anys va passejar per Barcelona. Però el gest cansat i adolorit, el posat d'home desconcertat, els moviments pausats i adormits de braços i mans, (per l'acció de la farmacologia), les ganes de no ser –per primera vegada en la seva vida!– el centre de totes les mirades van dibuixar ahir un Fèlix Millet també irreconeixible per a tots aquells que l'han conegut, i que en són molts i molt importants.

Ell mateix es va ocupar d'informar a la magistrada que dirigeix la vista oral: “No sóc jo, vaig molt medicat.” I ho va dir per justificar que només contestaria les preguntes de la defensa. I és cert que no ho era ell, perquè un Millet en plenes facultats s'hauria sentit valent per agafar el micròfon i defensar-se de les acusacions perquè considera que són del tot injustificades i encara avui està convençut de la necessitat de fer l'hotel del Palau.

Però ahir l'expresident de l'Orfeó es va mostrar com un ancià obedient, un malalt convalescent, disciplinat client d'un prestigiós bufet d'advocats de Madrid i tant al peu de la lletra va seguir el guió marcat per la defensa que no va tenir cap inconvenient en explicar-se en castellà. “En castellano, por favor”, va inquirir el lletrat. Però malgrat la llengua adormida, el Millet de tota la vida no havia desaparegut del tot, i quan l'advocat li va donar la paraula es va sentir l'home que des de fa quasi cinc anys té ganes d'explicar moltes coses i també de defensar-se. Però només van ser tres preguntes. No deixen que s'expliqui, no ho volen; l'empastillen, l'anul·len.