‘Con la pata quebrada y en casa'

“La vida de qualsevol dona, malgrat tot el que ella vulgui simular o dissimular, només és l'etern desig de trobar a qui sotmetre's.” Lapidària sentència sorgida del verb inflamat, flecha de España de Pilar Primo de Rivera, delegada nacional de l'omnipresent, poderosa i longeva Sección Femenina (vigent del 1934 al 1977) de la Falange del seu germà José Antonio i aferrissadament disposada, prietas las filas, a assumir la ingent missió d'adoctrinar i conduir les seves congèneres per la imperial senda de la moral catòlica del règim nascut de la guerra. I és que el Glorioso Alzamiento del juliol del 36 havia disparat la bala també i amb especial furor al cor de la dona republicana, aquella roja esgarriada i marimacho impúdica que pretenia avançar en el seu procés d'emancipació per la via del treball, l'educació, la participació activa en els afers públics i la lluita pels drets polítics, com el de vot, símbol del reconeixement de la seva maduresa i capacitat de discernir.

Unes idees, una vida, un futur que de cap manera podien tolerar les forces reaccionàries i els líders dels partits feixistes com la Falange Española i las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista, fusionades el 1934 com a FE de las JONS (FET de les JONS a partir del 37 amb la incorporació dels carlistes tradicionalistes i d'altres insurreccionats). El mateix José Antonio, de fet l'inspirador i ideòleg de la Sección Femenina, ho havia expressat nítidament en un dels seus primers mítings: “No entenem que la manera de respectar la dona consisteixi a sostreure-la del seu magnífic destí i lliurar-la a funcions virils per a les quals no està dotada.” Quin era aquest magnífic destí que li corresponia en funció del seu sexe? Justament i així s'anava complint a mesura que l'ocupació s'imposava, el d'esposa submisa, “repòs del guerrer” i mare abnegada de tots els fills que Déu enviés en la seva immensa generositat per repoblar un país devastat per la creuada escomesa en nom seu. Estava cridada a lliurar la “ batalla de la reconquesta de la llar” sota l'advocació de dos conspicus estendards de repatani pedigrí com ara santa Teresa de Jesús i Isabel la Catòlica, segons arenga del mateix Caudillo a milers d'entusiastes camarades concentrades en el castell de la Mota (Medina del Campo) en commemoració de l'anomenada victoria nacional (castell que els seria cedit el maig del 39 com a epicentre de les seves activitats educatives).

No hi ha dubte que la Sección Femenina, que en els seus millors moments arribaria a sumar 600.000 afiliades sota una fèrria i jeràrquica disciplina estesa per tot el país, va esdevenir un eficaç instrument de control i propaganda per al replegament de la dona en el corral domèstic i per a la poda sistemàtica de qualsevol ànsia de transgredir el rol assignat. Temps de seguir la dita: “La mujer casada y decente, con la pata quebrada y en casa.” Però la veritat és que la seva màxima dirigent, Pilar Primo de Rivera, no es va pas quedar consagrada a la mística del biberó, la cassola i l'escombra, sinó que, bo i encarnant la indòmita figura de la monja soldat, es va mantenir soltera i eximida de les obligacions que predicava, viatjant per tot arreu i assistint a reunions internacionals en l'Alemanya nazi, on era molt apreciada. Es veu que, a ella, no li devia esquitxar l'estigma de la inferioritat associada al seu sexe, tot i que, si li hem de retre justícia, fem-ho a través d'algunes de les seves frases més emblemàtiques: “A les dones, els manca el talent creador reservat per Déu a les intel·ligències virils.” O bé: “Cada dia hauríem de donar gràcies a Déu per haver-nos privat del do de la paraula perquè si el tinguéssim potser cauríem en la vanitat d'exhibir-lo.”

S'entén que sent així, inoculada en l'imaginari femení la sublimació de l'automenyspreu i de la pròpia ineptitud, tota dona, sexe dèbil al cap i a la fi, es llencés –com apuntava la susdita al començament de l'article– a conquerir el seu particular dominador, al qual havia de servir i complaure en tots els seus desitjos. I per descomptat que l'aparell administratiu es va posar al costat d'aquesta “dona nova” per ajudar-la a consolidar via repressió interna i ensinistrament de la prole el periple sentimental de la llarga dictadura. Va ser alliberada per matrimoni del taller i la fàbrica (Fuero del Trabajo del 9 de març del 1938) a més d'estimulada mitjançant subsidis a procrear infatigablement (llei de bases del 18 de juny del 1938 i llei del gener del 1941 “per a la protecció de la natalitat, contra l'avortament i la propaganda anticonceptiva”). A la vegada, el règim derogava normatives republicanes que havien representat un clar intent de modernització: llei del matrimoni civil i llei del divorci, aprovades el 1932.

La Sección Femenina va aconseguir certament oficialitzar i institucionalitzar un corrent de pensament sobre el paper que la dona havia de jugar en la societat. I això va ser degut també al fet que amb el seu desplegament de campaments i Coros y Danzas, així com amb els pantalons bombatxos de gimnàstica, els vestits regionals, els plans d'estudis per a l'inevitable Formación del Espíritu Nacional (FEN), els consells i guies per a la bona esposa, la instrucció continuada a través de la càtedra ambulant Francisco Franco i l'obligatori Servei Social (tres milions de dones passarien entre el 1937 i el 1977 per aquesta mena de mili que subministrava obra de mà gratuïta a hospitals i menjadors), actuava com a coartada i es complementava perfectament amb l'estampa llòbrega d'una Espanya amb olor de ciris, proclames patriòtiques, estètica de processons i mantellines abocada al catecisme de la Santa Misión redemptora de pecats, plets i discòrdies i alimentada per la fe i la por a càstigs apocalíptics en l'altra vida que aconsellaven la més immobilista resignació en vista de la misèria i la repressió quotidianes.