Un esport “profundament hispànic”
L'esport català, una rica xarxa associativa i federativa estructurada democràticament, va desaparèixer i la planificació esportiva es va entregar al partit únic i falangista
Per entendre l'impacte que va tenir la instauració del franquisme no és sobrer recordar que fins aleshores l'esport català havia viscut indissolublement associat al trajecte històric i social de la societat catalana del primer terç del segle. Havia bastit la seva construcció a partir d'una rica xarxa associativa i federativa, estructurada democràticament de baix a dalt, amb un calendari propi de competicions, la independència respecte del poder polític i el progressiu impuls a la participació popular i a una difusió de l'esport com a eina instructiva i regeneradora.
Tot aquest esquema va caure dramàticament el 1939. Ja durant la guerra s'havia constituït a l'Espanya franquista el Consejo Nacional de Deportes, que el 1941 va esdevenir Delegación Nacional de Deportes. Es tractava d'un organisme que formava part de les delegacions adscrites a la Falange, de manera que el control i la planificació esportives van passar a dependre del partit únic, i d'aquesta manera es produïa la identificació de l'activitat esportiva amb el discurs falangista. L'esport no s'escapava de la politització extrema i de la repressió, començant per la xarxa de clubs esportius, sotmesos a una depuració estricta, i sobretot per la forçada dependència dels clubs respecte de les federacions, en una organització vertical i jerarquitzada.
Molts clubs van desaparèixer, com ara el Club Femení i d'Esports, la Joventut Republicana de Lleida i tants d'altres; uns pocs van subsistir camuflats com a delegacions locals del Frente de Juventudes o d'Educación y Descanso, si tenien algun soci addicte al règim que volgués avalar-los; fins i tot n'hi ha que es van refugiar en competicions organitzades per l'Església. Tot l'entramat de l'associacionisme esportiu es va veure forçat a adaptar-se a la nova situació. El GEiEG (Grup Excursionista i Esportiu Gironí), per exemple, es va haver de reconvertir com a Agrupación Deportiva de Gerona, denominació a la qual va haver d'afegir la vinculació a Educación y Descanso, igual que van fer els Huracans de Lleida. A Badalona la Penya no va trobar prou avaladors el 1939, i no va poder presentar uns estatuts fins al 1941, ara amb el nom de Club Juventud de Badalona. De la mateixa manera, el Futbol Club Catalunya, de Reus, va reconvertir-se en Club Deportivo Nacional, i després Club de Futbol Reddis. La Unió Esportiva de Sants va perdre la seva estrella de cinc puntes a l'escut, de la mateixa manera que el Mediterrani va haver de canviar la forma triangular del seu escut, de connotacions maçòniques.
A més, tots els esportistes que volguessin tramitar una llicència federativa havien d'omplir una Declaración jurada que presenta al Comité Olímpico Español-Consejo Nacional de Deportes, on havien de contestar, entre altres preguntes: “Va formar part d'algun equip d'esport o va actuar individualment o com a directiu, auxiliar o element actiu en competicions o proves patrocinades o autoritzades pels organismes afectes al Front Popular?” En cas que haguessin sortit a l'estranger amb motiu d'alguna competició se'ls demanava: “motius pels quals va ingressar, o va deixar d'ingressar, en l'Espanya nacional”.
Combatre esport i ciutadania
La voluntat de fer taula rasa del passat era ben evident, com remarcava el redactor de La Vanguardia Española amb motiu de la celebració de la final de la Copa del Generalísimo a Barcelona el 23 de juny del 1939. Sota l'epígraf “La bandera del nou esport”, s'hi podia llegir: “Esportivitat i patriotisme. Heus aquí la bandera de l'esport nacional. Del fracassat lema Esport i ciutadania amb què es va pretendre assimilar la joventut sotmetent-la als bastards propòsits del marxisme i del separatisme, ningú se'n recorda. Cobert enterament l'àmbit de l'esport espanyol pel triomf dels ideals purs que l'inspiren, en l'obra que ha començat a desenvolupar el Consejo Nacional de Deportes, no hi caben records que ja estan esborrats pels nous principis i la conducta general. Només hi cap avenir, afirmat davant el sòlid present del qual han d'arrencar les nostres masses esportives cap a la meta de perfecció.” Pocs dies després d'aquella final, disputada a Montjuïc, es va reprendre l'activitat al camp de les Corts. El primer partit va ser una autèntica cerimònia d'expiació dels pecats del Barça. En un clima d'exaltació espanyolíssima, el general Álvarez Arenas, cap dels Servicios de Ocupación, des del bell mig del camp va lloar “el Barcelona d'avui, que ha sabut llançar per sempre la llavor dels antiespanyols”. En el mateix sentit, l'escriptor falangista Giménez Caballero va manifestar el seu “exaltat amor a la Catalunya redimida i a les glòries d'un club que, amb tan rància solera, s'havia descarrilat induït per esperits malignes entossudits a entelar, amb una política tèrbola i separatista, les glòries aconseguides en el terreny de joc”, i reblava el clau afirmant que aquell acte “segellava el retorn del club degà a la cleda unitària, en un moment en què l'aire feia olor de flors i d'imperi”.
Pocs clubs podien salvar-se de ser sospitosos per la dictadura. L'Espanyol era qui més es vanagloriava dels seus serveis a Espanya, com indicava amb claredat un publicista del club, que en un llibre commemoratiu del 1941 afirmava: “Quan l'esport va arribar a interessar a les multituds catalanes, l'Espanyol va viure jornades d'incomprensió i amargura. Pel camí dels estadis circulaven milers d'homes de gestos rancuniosos, enverinats per la política. S'havien incorporat a l'esport, seguint la consigna del fet diferencial. […] L'Espanyol, en l'ambient d'una Catalunya eriçada d'odis separatistes, va ser, en l'àmbit esportiu, una afirmació d'esperit nacional, profundament hispànic. […] Avui, en els moments de la pau, l'Espanyol, superat l'ambient advers, amb una mica lluny ja els temps de les multituds rancunioses, que pujaven pels camins dels estadis, consagra totes les seves energies a allò que va ser la raó de la seva existència.”
En definitiva, per mitjà de les significacions sociopolítiques del Barça i l'Espanyol es condemnava una visió de Catalunya i se'n remarcava una altra, la d'una Catalunya inequívocament espanyola, que ara el franquisme voldria exprimir amb tots els ressorts de la dictadura i la repressió.
L'inici de la dictadura
Capítol 95