Republicanes i vídues

Totes les dones van perdre, i molt, amb l'arribada de la postguerra i el franquisme. La reculada de drets i llibertats era tant per a les fervents seguidores de la Sección Femenima com per a les “dones de moral dubtosa”, on els nous governants englobaven les esposes, filles, nebodes, germanes i netes de rojos.

Catalunya, engolida pel règim de Franco, es va tenyir de vídues i de dones pacients que esperaven l'etern retorn de les seves parelles que havien fugit a l'exili. I és que amb la Constitució de la Segona República, del 1931, moltes parelles s'havien unit de manera civil sense passar per la vicaria. En l'article 43 s'indicava que el matrimoni es fundava en la igualtat de sexes i es podia dissoldre amb el divorci. La plena capacitat jurídica que havia obtingut la dona amb la República era escombrada en l'anomenada època del terror blanc, fins al1945. El nou Codi Civil franquista dictava l'obediència de la dona al marit, i fixava que el matrimoni era indissoluble. El gais eren perseguits i les dones homosexuals, ignorades.

A més d'empresonades, les vídues republicanes, massa soles, van haver de tirar endavant les seves famílies en la més absoluta misèria i sabent-se perseguides en pobles i ciutats alliberats. En un país desolat va aparèixer l'estraperlo. Dones camperoles duien d'amagat tabac i xocolata a les ciutats, on els preus estaven regulats per l'Estat i la cartilla de racionament va funcionar fins a l'any 1952. I dones de familiars republicans van haver de fer “favors sexuals” a més d'un capitost.

Eren tribunals militars qui fixaven el càstig de les dones republicanes, sempre denunciades per veïns i veïnes per revenges personals. Aïda Lorenzo i Esther Llorenç recullen al llibre Dones republicanes el testimoni d'una cinquantena, la majoria amb oficis, sobretot mestres, amb les quals el franquisme es va acarnissar. És el cas de Salvadora Catà Verdura, la primera dona afusellada, el 25 d'abril del 1939, a les tàpies del cementiri de Girona amb 28 persones més. Salvadora és a la foto de la dreta. Vídua, de 37 anys, amb els seus dos fills, de 7 i 12 anys. Natural de Canet de Mar i veïna de Girona, Catà era bugadera i per tirar endavant els fills rentava la roba dels soldats de la caserna, situada al costat de casa seva. L'hivern del 1939 una veïna, Rosa Rosell, va explicar a comissaria que Catà havia denunciat als milicians rojos el seu fill que era seminarista a Girona, que va ser afusellat. “D'ideologia molt extremista abans de la iniciació del Moviment; durant la dominació roja era militant del POUM; des dels primers moments de la revolució roja separatista se la va veure pels carrers en companyia de milicians, a qui exaltava i induïa a cometre tota classe de robatoris, saquejos i incendis en els domicilis de les persones de dretes”, s'afirmava en la sentència.

Un altre cas colpidor és el de Maria Dorca Blanch, veïna de Vilamacolum, de 35 anys, vídua i mestra. Amb idees republicanes, no estava afiliada a cap partit, sí al sindicat nacional de l'ensenyament com la majoria de mestres de l'època. “Quan plovia donava de dinar als alumnes perquè no haguessin de caminar i mullar-se el ventre buit”, afirmen les autores de Dones republicanes. El seu gran pecat va ser enamorar-se d'un xicot, el qual va deixar la noia amb qui sortia. El pare d'aquesta noia plantada va denunciar Dorca. Va ser condemnada a pena de mort, el març del 1939, que li van commutar per reclusió perpètua. Al final, va
estar cinc anys tancada.

Les mares solteres van ser marginades i les vídues sense fills, obligades a fer el servei social, o l'anomenada “mili femenina”, durant sis hores al dia i fins a sis mesos, treballant en menjadors i hospitals. Així es doctoraven com “una dona molt dona” i podien trobar feina. I és que les solteres i vídues sense fills eren les úniques que podien treballar en empreses públiques, l'any 1937, després d'haver fet el servei social.

En l'autarquia franquista, fins a l'any 1959, la reclusió de les dones en l'àmbit domèstic va ser total. La llei negava a les dones oficis com el d'advocada i jutgessa. L'únic permès era el de mestre d'escola i, lògicament, en col·legis de nenes. Als anys quaranta la població activa femenina era del 8,3%, que discretament va pujar a l'11,3% a inici dels seixanta. A partir del 1962, les dones casades podien treballar amb el permís del marit. Començava a haver-hi metgesses. L'any 1966 la dona ja podia accedir a l'administració de justícia. I no va ser fins al 1975 que es va eliminar la llicència marital i l'obediència al marit.

A més, la violència domèstica va ser autoritzada pel règim franquista, i quant a la repressió sexual imposada per l'Església els dirigents van exhibir una doble moral, ja que en l'Espanya puritana es va permetre la prostitució fins al 1956. Als anys quaranta moltes dones es van veure abocades a vendre el seu cos per mantenir la família. En aquella època hi havia un miler de prostíbuls, les anomenades casas de tolerancia, que pagaven impostos i eren inspeccionades regulament.