Rapades i purgues d'oli de ricí per humiliar-les

Durant la Guerra Civil però sobretot durant la postguerra, moltes dones republicanes van ser vexades. Han estat anys oblidades i silenciades, fins i tot per la llei de la memòria històrica, aprovada per l'Estat espanyol el 2005. A banda de les violacions, una de les formes més execrables d'exercir la violència per part dels vencedors a les dones era rapar-les al zero i donar-los de beure grans quantitats d'oli de ricí, un purgant, que els provocava greus diarrees. Així les passejaven pels pobles com a escarni. Netejar esglésies o tenir-les hores i hores agenollades en els temples eren altres càstigs del nou règim.

Els historiadors exposen que rapar el cap a les dones era per “desposseir-les de la seva feminitat”. A més de lletges, les exhibien cagant-se a sobre per l'empatx d'oli de ricí. Les exhibien com a botí de guerra. La pràctica de rapar el cap va reaparèixer a França amb les dones acusades de col·laboracionistes durant la Segona Guerra Mundial.

Aquests abusos “institucionalitzats” es van perpetrar sobretot en els pobles del sud d'Espanya. I no va ser fins a l'any 2010 que la Junta d'Andalusia va voler indemnitzar les dones que van viure aquest calvari. Llavors dotze dones, ja ancianes, van ser reconegudes com a víctimes. Algunes entitats van criticar que aquest reconeixement arribés massa tard per a la majoria. Un dels pocs treballs sobre aquesta repressió es recull en el llibre Las rapadas. El franquismo contra la mujer, d'Enrique González Duro. Segons l'escriptor, amb aquestes pràctiques el règim franquista buscava demonitzar i deformar el model de dona lliure i independent.