El partit de futbol impossible

La tardor de 1938, Llucià Clavero i el seu batalló republicà estan encallats a l'Ebre, entre Tivenys i Xerta. Allà el front està aturat, no hi ha moviment. A una banda del riu, en aquest punt força estret, hi ha els republicans. A l'altra, els franquistes. Hi estan acampats més d'un mes i això dóna lloc a situacions singulars: trets quan algú abasta avellanes, insults (“fills de mossens!”, “fills de la Pasionaria!”), intercanvis de paper i tabac... Fins que un dia els republicans proposen fer un partit de futbol. Quan sembla que es podrà fer, un comandament franquista diu que ni parlar-ne i aquell partit mai s'arribarà a jugar. Llucià Clavero (l'Hospitalet, 1920), que aleshores és un jove de la lleva del biberó, encara no sap tot el que li vindrà a sobre. Encara no sap, de fet, que les regles per a aquest partit ni per a moltes altres coses ja no les posarà ell ni ningú que no sigui el dictador Franco.

La història d'en Llucià és la de molts joves de la lleva del biberó que van sobreviure de miracle als fronts del Segre i de l'Ebre, i a qui la guerra, el franquisme i la repressió els va prendre mitja joventut. En Llucià és cridat a les files republicanes el 28 d'abril de 1938 i enviat a l'ofensiva del Segre, on es produeix una primera gran carnisseria. “Avançàvem com podíem pels camps, i veies saltar el blat i la gent. Allà vaig pensar: on és Déu? Està de vacances? Des de llavors sóc un ateu convençut.” D'allà van cap a l'Ebre i, després de la derrota republicana, seran retornats al Segre, on no poden fer més que recular. El 5 de gener de 1939, a Torre de Fluvià (la Noguera) és fet presoner, amb altres companys de batalló. “Ara sí que ve lo bo”, exclama irònicament, per prosseguir el relat. D'aquí els envien a Cubells; després, a Almacelles, i finalment, cap a Bilbao, en un viatge en un tren tancat i barrat, tres dies sense aigua en què només s'empassen un chusco i una llauna de sardines.

A Bilbao desfilen com a presoners de guerra. “La gent treia el cap per la finestra, ens saludava amb el puny alçat i tancava ràpidament”, recorda en Llucià. Amb dos companys més del seu batalló, els menen cap a estudiar, a la Universitat de Deusto, que “aleshores feia de presó”. Una atapeïda i precària presó, “amb companys asseguts a tot arreu”, formacions a corre-cuita per saludar la bandera espanyola i cantar les lletres feixistes. “Els que manaven tots eren mutilats de guerra que duien una mala hòstia...” De Bilbao surten els batallons de treballadors que Franco utilitzarà per reconstruir un país desfet per la guerra.

Malgrat que la perspectiva d'estar en el batalló de treballadors era una mica menys aterridora que estar dins una presó franquista, no deixaven de ser treballs forçats. Va ser el trist destí de molts soldats republicans fets presoners pel franquisme, mentre esperaven l'arribada d'avals, notificacions favorables de familiars i amics que asseguressin que tenien les mans netes i els donessin la llibertat. Però per a en Llucià, com per a molts altres supervivents de la lleva del biberó, el retorn a casa encara li quedava lluny.

A ell li tocarà passar per un rosari de batallons de treballadors, arreu d'Espanya: a Salinas de Medinaceli –on carrega sals de la muntanya per abastir l'exèrcit de Franco i s'assabenta de la caiguda de Barcelona, el 26 de gener de 1939–; a Conca, “a picar carreteres, totes estaven molt malament”; a Terol, “arreglant les carreteres i traient el filferro de les trinxeres”, on encara hi havia “bombes que no havien esclatat”. “Havies d'anar amb molt de compte.”

El 17 de juliol arriben els avals que li permeten, a ell i a dos companys més, “tornar a casa”. Però en Llucià encara no hi tornarà: el 18 de juliol –precisament– van cap a Saragossa, però d'allà ja l'envien cap a fer el servei militar, a la base aèria i naval de San Javier, a Múrcia. En aquell moment aquí “es fan tots els judicis sumaríssims als aviadors republicans”. Com que en Llucià sabia escriure a màquina, va poder estar a les oficines, i va aprofitar per “enxufar-hi tots els catalans que hi havia a la unitat”.

El 31 de desembre de 1939 obté el primer permís per tornar a casa. No veia la família des de l'abril de 1938. Però a casa encara hi falten els seus dos germans, també cridats a fer la guerra, i empresonats a Ourense i Alacant, d'on sortiran al cap d'un parell de mesos. El 1942 en Llucià es “llicencia”, però poc després torna a ser mobilitzat, a causa de “l'assumpte dels maquis i la II Guerra Mundial”, i és enviat a Reus i a Valls. Resultat: fins al 1944 no haurà acabat de “fer el soldat”. En tornar, li tocarà encara tastar la repressió franquista. A casa seva eren d'ERC, i quan intenta tornar a la fàbrica on treballava –col·lectivitzada durant la guerra– prescindeixen dels seus serveis: “Em diuen que amb 16 anys era un espia de Moscou, em van acusar de roig, però jo no ho he estat mai.” Al seu germà i “molta altra gent” també els van fer fora. De seguida aconsegueix trobar feina i refer la seva vida.

En Llucià no va disputar aquell partit de futbol impossible la tardor de 1938, però, en canvi, de gran, ha estat molt lligat a d'altres esports. I a l'associacionisme, esportiu i cultural. Ha estat fundador del Club Natació l'Hospitalet i soci número 1 del Club Bàsquet l'Hospitalet. Aquella derrota en la guerra la té ben present, però encara queda un altre partit: “He perdut una guerra, però n'haig de guanyar una altra.” Parla del procés cap a la independència de Catalunya. “Espanya no és cap país, és un conglomerat de tràfics i taüts.” I aquest home de 93 anys, que n'ha vist de tots colors, solter convençut, agitador cultural i social en els anys més durs, és, malgrat tot això o potser per això, optimista: “Quan bramen tant és que ho tenen perdut, com més oposició hi hagi més bé ho tenim.”