Deixem-nos interpel·lar pels moviments socials

La música de la suposada “recuperació econòmica” és ja tota una simfonia per a aquest 2014. En vista d'aquest discurs, cada cop més autors han aconseguit incorporar en el debat la idea que, més enllà de la “crisi”, ens trobem en un “canvi d'època”, és a dir, un escenari en què les preguntes són substancialment diferents i en què, per tant, les respostes no poden ser les mateixes que oferíem. Quins són, en el cas de les entitats socials, aquests nous interrogants i quins desafiaments plantegen?

Precisament, un dels elements més rellevants d'aquest context té a veure amb el paper dels anomenats “moviments socials en xarxa”. Des del 2011 fins a l'actualitat, el planeta ha presenciat una sèrie de protestes socials que, tot i tenir trets socioculturals i sociopolítics interns, sí que presenten aspectes clarament transversals. Cada cop més estudis acadèmics assenyalen, entre d'altres coses, l'existència d'una manera similar de mobilitzar-se (caracteritzada per una complementarietat entre el carrer i la xarxa) o bé la presència d'unes demandes socials compartides (més democratització, justícia social i reapropiació d'allò comú).

No obstant això, sovint el teixit social consolidat tendeix a mirar aquests moviments amb certa desconfiança. Ans al contrari, hauria de quedar clar que, històricament, els moviments socials han estat clau en l'anticipació de valors i han estat en molts moments una palanca dels grans canvis socials. De fet, la vida i la trajectòria de moltes entitats no s'entén probablement sense l'existència de moviments que prèviament han reivindicat una qüestió o una altra.

Sigui com sigui, l'experiència de les places, les diferents mobilitzacions online/off-line o, per citar un exemple clar, realitats com les PAH ofereixen algunes novetats (a vegades no tan noves) que poden ser útils a les entitats, en almenys quatre aspectes: la manera de treballar, molt més horitzontal i participativa, en què el treball en xarxa esdevé l'element central i en què s'aspira a un cert lideratge compartit; les maneres de crear coneixement, en què la construcció col·lectiva i la incorporació de totes les parcel·les de coneixement de cada persona són importants; les maneres d'entendre la transformació social, en què l'apoderament es converteix en el procés essencial, i, finalment, en les maneres d'estar a la societat, en què l'enfocament glocal de la realitat és ineludible (els problemes i les solucions són locals i globals alhora), un aspecte segurament molt assumit per la majoria d'actors, però que el context actual converteix en irreversible.

Per tot plegat, i més enllà del debat curtterminista sobre el que aquests moviments han estat capaços d'aconseguir o no, tots aquests són una realitat plena d'interpel·lacions i d'aprenentatges que ni la societat en general ni les entitats socials en particular haurien de deixar escapar.