Societat

CARLES ALSINET

PROFESSOR DE PSICOLOGIA DE LA UNIVERSITAT DE LLEIDA

“L'aposta per acció social està desapareixent”

“Les persones més pobres són les que tenen l'autoestima més feble, la qual cosa fa que sovint no protestin per mantenir els drets”, alerta el psicòleg social

Està contra l'actual improvisació i demana planificar el futur per evitar que hi hagi més pobresa extrema

Carles Alsinet responsable d'un equip d'investigadors de la Universitat de Lleida (UdL)que va presentar un estudi en què es demostrava que des del juny del 2011 al maig de 2013 el nombre de beneficiaris de la renda mínima d'inserció, coneguda com la Pirmi, havia passat de 3.455 persones a 2.200 –una reducció del 36 % entre els beneficiaris lleidatans–i una mesura que incidia en famílies obligades a viure al límit, ha estat un dels ponents del quart debat en treball social i política social que se celebren a Girona, en els quals els professionals del sector volen passar “de la discreció a la veu pública en defensa dels drets socials”.

El discurs oficial presenta l'acció social com una prioritat, però sembla que una cosa és la tòrica i l'altra la pràctica?
És una de les contradiccions que avui hi ha entre el que es diu i el que es fa. Algunes administracions presenten l'acció social com un dels pilars de l'estat de benestar, però tan sols cal analitzar la praxi que en fa per comprovar com ha passat a ser una prioritat no prioritària que s'ha vist eclipsada per altres temàtiques i està desapareixent. Tot això amb l'agreujant que estem patint una crisi brutal, i avui, que per afrontar-la cal responsabilitat i previsió, tan sols es donen respostes immediates, sense cap planificació de futur.
Les administracions diuen que l'acció social és essencial per mantenir la cohesió social?
Hem de discernir entre les paraules i els fets. En el moment de parlar de com la crisi afecta els nens més desfavorits, tothom està d'acord que els infants no han de patir. El problema sorgeix quan s'han de buscar solucions pràctiques i normalment no es fa res. El cas de la Pirmi és molt clar. Si a una família se li treu l'únic mitjà de subsistència, és lògic que els infants i adolescents siguin les primeres víctimes, ja que ni tindran diners per comprar material escolar ni podran fer els àpats bàsics, o a l'hivern es veuran condemnats a patir fred....
I són persones que no es
queixen?
Tot i això, l'executiu català va aprofitar el mes d'agost, quan la gent estava de vacances, i
va utilitzar alguns fraus puntuals, per dir que calia fer net, que en aquest camp s'havia de replantejar tota l'acció social,
i a més van carregar les culpes sobre uns professionals que, tot i la manca de recursos, havien dedicat moltes hores a buscar solucions.
Es va culpabilitzar les classes més desfavorides?
Saben que quan més pobres són les persones tenen menys autoestima i també que la gent que cobra la Pirmi normalment no surt al carrer. Són persones que es consideren i saben que estan a baix de tot de l'escala social, que acaben sentint-se culpables de la pròpia situació i no tenen ni la força ni els recursos per aturar l'atropellament. Em pregunto perquè no fan el mateix amb els banquers, amb els empresaris... Es pensen que l'acció social és un afer de tercera divisió i no compten què, per ara, en aquest país tothom té dret
a queixar-se, a criticar l'acció política dels governs.
No es vol reconèixer que a Catalunya hi ha pobresa extrema?
Crec que el govern vol i dol. Per una banda diu que no es vol quedar al marge, però a l'hora tampoc es vol tacar les mans i ha anat derivant la gestió de la crisi a les entitats socials, que, tot i les retallades, es mantenen al peu del canó.
Un futur complicat?
Molt complicat. Es busca la rendibilitat immediata i moltes vegades s'incideix en una notícia, un fet puntual, però no s'afronten problemes generals com el de la pobresa energètica. Ara que estem patint una situació d'emergència, crec que és el moment que els rebuts de l'aigua, la llum i els serveis bàsics siguin molt més adequats a la realitat és el moment que per poder superar la pobresa estructural com l'actual s'implanti una renda mínima garantida.
Una aposta de país?
Hem de ser valents, reconèixer els problemes i intentar trobar-hi solucions. La meva concepció de país no és que es faci un gran casino a Salou, sinó pel fet que davant dels nous reptes plantejats per una societat ambivalent com la nostra es treballi per buscar l'equilibri social que ens permeti afrontar el futur. Si no, no ens en sortirem.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia