Clandestins obligats

L'Amadou Barry és de Koundara (Guinea Conakry), una ciutat amagada entre l'Alta Casamance i el parc natural del Niokolo-Koba, una terra al límit, en què els fulbes han vist com les fronteres de Mali, el Senegal i Guinea Conakry trencaven famílies i dividien els pobles. Tot i que les estadístiques del Fons Monetari Internacional recullen que Conakry ha superat la desestabilització provocada per l'intent de cop d'estat del 2011 i camina cap a l'estabilitat –el 2012 li va condonar un 66% del deute extern–, no feia gaires anys que allà es vivia incertesa i desesperació. L'Amadou explica que estava cansat d'aquella terra dura, sense futur, i va ser així com l'estiu del 2007 va decidir marxar a l'Europa rica, que teòricament brindava seguretat i oportunitats.

Va deixar Koundara, i va iniciar un viatge que el va portar a Yoff, un barri de Dakar, on les acolorides barques dels pescadors es barregen amb les cabres que mengen a la platja, i allà va esperar l'oportunitat d'entrar a l'Estat espanyol. A mitjan agost l'Amadou va pujar a una pastera i, després de deu dies de travessa infernal, va arribar a Tenerife: “Vam patir tanta set, estàvem tan espatllats que en tocar terra ens van internar en un centre de salut.” Després de les cures d'urgència, i com que era menor –tenia setze anys–, el van internar en un centre a Tegueste especialitzat a acollir joves immigrants. Allà, a part d'aprendre espanyol, li van ensenyar els oficis de paleta i pintor, que l'havien d'ajudar a afrontar el futur amb garanties. Al cap d'uns mesos, el van transferir a Segòvia. La junta de Castella i Lleó s'havia implicat en el projecte i li van reforçar el domini de l'espanyol, li van ensenyar informàtica, li van donar els papers que legalitzaven la seva situació a l'Estat i el van tutelar fins que va complir divuit anys, quan en arribar a la majoria d'edat el van deixar al carrer. Es va trobar amb una targeta que li donava un any de permís de treball i residència, i com que li havien dit que a Catalunya hi havia feina, va enfilar cap a Albesa (Lleida), on al cap de tres mesos se li va acabar el contracte i no va trobar altra sortida que anar a Jaén a fer de jornaler. L'experiència va durar tretze dies.

Li tocava renovar papers i va tornar a Lleida, on havia establert la residència. Li van donar un any més de marge. Era el 2010. Lluitant contra el rellotge i amb l'espasa de Dàmocles penjant sobre el cap, sabia que havien canviat les lleis i que, si no el contractava ningú, podia perdre la documentació; l'Amadou, doncs, va dedicar totes les hores i tots els dies a buscar ocupació. No va tenir sort. Un any després, la targeta li donava la residència però no l'autoritzava a treballar. El dia que el vaig trobar, l'acompanyava el seu amic Souleyman, també fill de Koundara, que també va arribar en pastera quan era menor, també format a Tenerife i a Castella, també amb permís de treball i residència, i com ell, en arribar a la majoria d'edat, expulsat del centre de formació i, com ell, s'havia vist obligat a buscar-se la vida entre la crisi i la desesperació.

En un dels racons del Barri Vell de Girona, en Souleyman i l'Amadou, acollits temporalment a La Sopa –una institució que sopluja els més desprotegits de la societat–, eren conscients que la manca de feina els havia dut a l'exclusió. “Per què –es preguntaven– ens van donar papers, van voler que aprenguéssim un ofici, ens van ensenyar informàtica i espanyol, i ens van donar els diplomes corresponents, si ara la nostra targeta recull que, si ningú ens fa un contracte, no la podem renovar? Una llei injusta ens ho ha fet perdre tot. Sense treball, sense menjar, sense futur, ni ens deixen estar aquí ni podem tornar a casa. No hem comès cap delicte, però hem de viure com a il·legals, mengem quan podem, hem hagut de dormir al carrer. Som clandestins obligats i això és dur, molt dur.”