De tot i molt, com sempre

Aa les vuit del matí, amb el bloc, el bolígraf, el bastó de coix i el programa de Girona, Temps de Flors d'enguany, editat per l'Ajuntament –una petita obra d'art publicitari, informatiu i equilibrat–, m'he situat estratègicament enmig del terreny de combat. Alguns regaven la paradeta, víctimes el diumenge de la marabunta de milers de visitants, els quals el que veuen millor són clatells. Mentalment em situo enmig del marro festiu. És maco, però si el savi del grupet dirigeix el recorregut, ja han begut oli! A les deu contemplen, des del pont de Pedra, les cases de l'Onyar, reflectides en el seré corrent, vigilades pels dos petris generals –Sant Fèlix i la catedral–, vigilants perennes de la Girona eterna. I diu el saberut: “Els campanars són el fi d'etapa. Farem la part alta fins a Gironella i directes a dinar.”

A l'Ajuntament, la pebrotada vermella els sobta. Veuen la resta i s'encaminen cap a Ciutadans i la Força disposats a veure els 31 patis fins a l'escalinata de la Catedral. A les dotze no han assolit els objectius. A les dues tocades aterren a l'escalinata de la catedral. Decideixen no dinar. “Berenarem bé”, diuen. Entre Sant Fèlix i Sant Lluc, i les cues de Sarraïnes i els Banys Àrabs, i la reullada a la plaça dels Jurats i Sant Nicolau, no saben com ho han fet, però són dos quarts de sis de la tarda. Mitja hora ben bona per arribar al cotxe. Mitja més d'espera en un bar pels entrepans. S'acaba el pa. Ho deixen córrer i escopetejats surten cap al Maresme, on soparan. Han vist una trentena de patis –patis?–, o coses i cases que ratllen la presa de pèl. Com és possible que l'Ajuntament no reconsideri què són els patis de les cases pairals?