“Malgrat tot, tinc encara esperança”
Tot i que té cobert l'habitatge i l'alimentació gràcies a Càritas, el somni de Félix és trobar una feina
“Subsisteixes dia a dia, però no vius”, es lamenta
Acaba de fer un curs de cuidador professional
“He passat dos anys moltdurs. A vegades et col·lapses i tot s'enfonsa”, explica aquest dominicà
Fa tres mesos que viu en un pis compartit de Càritas i que és beneficiari de la targeta Barcelona Solidària, a través de la qual sap que té 150 euros al mes per comprar aliments i productes bàsics. “Em considero una persona amb sort, perquè tinc assegurat un sostre i el menjar. Sóc un privilegiat, però...” En Félix té 52 anys i va arribar de la República Dominicana a Barcelona l'octubre del 2011. D'entrada, es nota el seu caràcter obert i amable. A mesura que avança la conversa, la veu, el rostre i sobretot els ulls se li entristeixen. “Vaig venir per superar-me, per anar a millor... No tinc feina i, a més, tinc la meva família lluny.” El seu relat, com el de molts altres immigrants que han quedat atrapats per la crisi econòmica i social, està ple de “peròs”.
“Et venen somnis. Tu te'ls creus, però quan arribes la realitat és una altra.” “Voldria tornar al meu país, però em falta poc per arribar als tres anys d'estada aquí i vull intentar arreglar els meus papers per arrelament social.” “Subsisteixes dia a dia, però no vius.” I en diu més... Un “però” rere un altre. En definitiva, en Félix és l'exemple d'un projecte migratori complicat. “He passat més de dos anys molt durs. A vegades et col·lapses i tot s'enfonsa”, admet, perquè el somni europeu no va resultar el que semblava. Com que no treballa, fa temps que no pot ni tan sols enviar diners als seus dos fills, que encara són menors. I això dol.
En Félix, que a la República Dominicana treballava pel govern i en una ràdio, és un dels casos habituals que arriben a Càritas. Va estar un temps vivint del suport de la germana, d'un fill i d'amics. Els suports s'esgoten i l'opció és trucar a la porta d'una entitat social. “Quan arriba la nit, les emocions es trenquen –diu–, la vida perd el color i a vegades perds les ganes de viure.” L'autoestima es desmunta. “Sóc un privilegiat, però és dur no tenir diners per a una targeta de metro”, subratlla. Ha fet un curs de cuidador i busca feina. “Posi-ho, si us plau”, demana. “Malgrat tot, encara tinc esperança”, acaba.
