Amunt les armes per matar la guerra
La Gran Guerra a la Catalunya del Nord provocà una onada de patriotisme francès i nombroses desercions
Les relacions de Catalunya amb la població catalana ‘francesa' van ser una font constant de preocupació
Em ve al cap com són grans la bestiesa i dolenteria humanes. Ens estem matant com bèsties
En el cul-de-sac geogràfic que era –i és– la Catalunya del Nord dins l'Estat francès, molt allunyat del teatre d'operacions de la Gran Guerra, aquell conflicte mundial va deixar, tanmateix, empremtes que duren encara avui en dia. Més de vuit mil catalans francesos morts, amb un nombre de baixes superior a la mitjana estatal francesa, amb pobles on la majoria d'homes no van tornar vius, molts altres que van fugir per refugiar-se passant la frontera i, malgrat això, l'adopció del sentiment nacional francès per la majoria de la població, amb l'inici de la davallada de la transmissió del català en les famílies.
La mobilització general va ser anunciada l'1 d'agost del 1914, efectiva a partir del dia 2. El diari L'Indépendant explicava l'endemà escenes on “les dones ploraven, es desmaiaven i abraçaven els seus marits, germans i fills”. Els homes mobilitzats van “omplir les sabateries” ja que l'autoritat militar va ordenar als reservistes de presentar-se amb botes o sabates resistents. L'ambient de Perpinyà era “tranquil, solemne, amb sang freda”, ja que segons el diari “els francesos no han estat mai tan units i valents com ara”. El diari de tendència reialista Le Roussillon explicava, a la fi d'agost, com els reservistes mobilitzats, “tots pares de família”, desfilaven en direcció a l'estació de tren de Perpinyà “aixecant el cap, inflant el pit, volent semblar soldats de veritat”. Per al diari reialista aquells homes tenien “la consciència del deure i el bell i noble orgull rossellonès que impedia les llàgrimes”, a l'hora d'acomiadar-se de dona i mainada. El patriotisme francès entre la pagesia i les classes populars –integrats a França des del 1659 però que mai no havia estat gaire generalitzat ni explícit fins llavors– va agafar una embranzida majoritària. Ho va explicitar el president del Consell General dels Pirineus Orientals, Jules Pams. Reivindicant el patriotisme jacobí, comparava les batalles del 1914 a les victòries franceses contra els espanyols, en defensa de la revolució, a Peyrestortes, Banyuls de la Marenda i el Voló, evocant “la tria dels rossellonesos per la Revolució i la integració en la nació francesa”. L'església catòlica, en conflicte amb l'Estat per la política d'aplicació de la laïcitat dels darrers anys, es va afegir a l'Union Sacrée a França des del moment que es va declarar la guerra. A La Semaine Religieuse de Perpinyà s'hi podia llegir, el 15 d'agost del 14, que “oblidant les divisions doloroses, tota França, unànime, està disposada als sacrificis més extrems i s'ha aixecat darrere la seva bandera. Anem tots a una i el clergat ha contribuït, en gran part, a aquesta unió”. El bisbe de Perpinyà, monsenyor Carsalade du Pont, considerat com un bisbe catalanista, adreçava a Mallorca, el 26 de maig del 1916, una carta a mossèn Alcover, promotor del Diccionari, on li retreia les seves simpaties germanòfiles. En la carta li explicava que “la política anticlerical francesa que, en 1904, va provocar la separació de l'Església i l'Estat”, ja s'havia acabat. En l'escrit, Carsalade du Pont es queixava que havia patit “amb l'hostilitat i la indiferència de tants amics meus de l'altre costat dels Pirineus” i donava compte d'una lletra oberta, impresa a Barcelona i adreçada als catòlics catalans, on quedava clara la posició del catolicisme francès. El bisbe de Perpinyà lamentava també que “els alemanys, que gairebé són els amos d'Espanya, han fet córrer calumnies infames que troben eco entre els catòlics catalans”. La carta s'acabava, en català, demanant a mossèn Alcover que conservés “aqueix esprit de raça mediterrània que no té igual al món”.
presoners
El 23 d'agost van arribar a Perpinyà els primers presoners alemanys, que van ser conduïts al fort militar del Serrat d'en Vaquer, al sud de la ciutat, on ara hi ha el supermercat Auchan. En pocs dies hi havia més de tres-cents presoners i un centenar de ferits. Veient-los passar, a peu, de l'estació al fort, la població perpinyanesa va sentir pietat i, fins i tot, els va portar menjar. L'autoritat militar va haver de publicar un ban on recriminava aquesta actitud i qualificava la compassió de la gent de “feblesa inexplicable”. Per impedir actituds “malsanes” el comandant d'armes de Perpinyà va prohibir a la població civil “l'accés al camí que va de la carretera d'Espanya al fort Serrat d´en Vaquer.”
intel·lectuals
Figures literàries rosselloneses, en català i en francès, van posar les seves plomes al servei de l'Union Sacrée, com Albert Bausil, Carles Grandó i P. Francis. El principal poeta rossellonès en llengua catalana, Josep Sebastià Pons, va ser fet presoner pels alemanys l'agost del 1914, i no va ser alliberat fins al 1918. De res no van valdre les intervencions i súpliques al govern alemany per bon nombre d'associacions culturals catalanes des de Barcelona. Presoner a Dulmer, Alemanya, Pons escrivia el 15 de març del 1916 que “tot el que era la meva vida abans, tot el que em feia feliç, és molt lluny, oblidat, ben mort. El patiment ens despulla d'aquesta manera. Ara sóc un arbre podrit. Els meus ocells són a Illa de Tet. Em consolo pensant que allà són feliços”.
A mesura que la guerra s'allargava, arribaven de més en més notícies de soldats nord-catalans morts. Van arribar a ser tan nombrosos que l'autoritat militar de Perpinyà va prohibir que es publiquessin les llistes de morts en combat a la premsa. Tot i la censura que s'aplicava, també, a la correspondència que els soldats enviaven a la família, en algunes cartes es feia evident el desencís de molts soldats. Josep Gibrat, de Perpinyà, un dels milers de rossellonesos enfangats en les trinxeres al nord de l'Estat francès, escrivia l'any 1916 a la seva família: “Davant aquest espectacle fastigós, em ve al cap com són de grans la bestiesa i dolenteria humanes. Ens estem matant com bèsties! Abans trobava aquest pessimisme exagerat. Avui trobo que l'home no mereix l'existència. Déu hauria de castigar-nos i esclafar-nos sota el seu cel.”
Els soldats procedents de la Catalunya Nord –com els d'altres parts de l'Estat francès amb llengua pròpia– parlaven i entenien amb dificultat el francès, sobretot l'accent parisenc o d'indrets del nord de l'Estat, allunyats del seu país. Això va provocar en més d'una ocasió malentesos tràgics a l'hora de comprendre ordres dels oficials. A les unitats on els nord-catalans eren nombrosos, la llengua de relació de la tropa era el català.
catalunya, sospitosa
Les relacions de la Catalunya espanyola amb la població catalana francesa van ser una font constant de preocupació per a França. Lligams familiars per damunt la frontera, lligams intel·lectuals amb la Renaixença catalana, eren mal vistos. Cal dir que en bona part de la societat conservadora espanyola hi havia un sentiment germanòfil. França era, per als conservadors i catòlics, el país de la revolució, la separació de l'Església i l'Estat. Les autoritats civils i militars franceses a la Catalunya Nord van estar amb l'ai al cor durant tota la guerra, provant d'impedir la “propaganda germanòfila” i les desercions. El 30 de juliol del 1915 el comissari especial de policia de la Guingueta d'Ix enviava una carta al Prefecte de Perpinyà on afirmava que a l'altre costat de la frontera, a Puigcerdà, la població tenia una actitud contrària a França. El comissari explicava que “grans negociants de Barcelona, clients d'Alemanya, i estiuejants a Puigcerdà es passegen per la Guingueta (Bourg-Madame) exposant les seves simpaties germanòfiles”. El mateix comissari també relatava al Prefecte que els cerdans, d'una banda i altra de la frontera, només “esperen que duaners i gendarmes se'n vagin al front per poder enriquir-se gràcies al contraban, com ho van fer els seus avantpassats”. Afegia que, entre els cerdans “a part enriquir-se, cap patriotisme vibra en ells”. A l'Alta Cerdanya les famílies dels soldats “els animen a desertar i anar a Puigcerdà” segons un altre informe. Vist que el fenomen de les desercions s'amplificava, l'autoritat militar va prohibir, el 10 de novembre del 1916, que els soldats originaris de pobles fronterers poguessin anar-hi durant el seu permís “exceptuant els oficials, els condecorats o els ferits de llarga durada”. Per mesurar l'amplada de l'onada de desercions, cal fixar-se en un informe del comissari de Cervera de la Marenda on explicava que la vigilància dels colls fronterers estava tenint efecte ja que “d'una mitjana de 700 a 900 desertors per setmana s'ha passat a 350. És molt difícil impedir a un autòcton de passar la frontera”.
Els desertors que passaven la ratlla
L'any 1917 la població nord-catalana deixava entreveure signes de cansament pels esforços de guerra i pel nombre creixent de morts i ferits al front. Els soldats rossellonesos que podien tornar del front amb un permís començaven a desertar en gran nombre, sobretot els que eren de pobles fronterers. “Passar la ratlla” era fàcil per a homes avesats a la muntanya i que coneixien bé el terreny. Passada la frontera que dividia una mateixa població entre espanyols i francesos trobaven familiars i amics que els acollien i protegien, i podien instal·lar-se i treballar en pobles on parlaven la seva mateixa llengua. El comissari francès de policia d'Arles de Tec, al Vallespir, enviava un informe a Perpinyà on denunciava “l'estat d'esperit dels habitants de Sant Llorenç de Cerdans que no consideren la deserció com un deshonor i no dubten a ajudar els desertors a passar la frontera”.
Orellà, el poble amb més morts de França
8.343 homes, gairebé el 4% de la població total de Catalunya Nord, van morir al front. A Perpinyà van ser 1.687, el 4,26 per cent de la població de la ciutat. Les xifres eren superiors a la mitjana estatal d'arreu de França. Orellà, a l'Alt Conflent, va ser el poble que va tenir, proporcionalment, més baixes de tot l'Estat francès. Va morir més del 13 per cent de la població.