La casa de les segones oportunitats

Enlloc de cridar quan el nen fa una rebequeria, li diu que es calmi i que ja parlaran quan li hagi passat. Enlloc d'estar-li a sobre, dutxar-lo i assecar-lo, li diu que és l'hora d'anar a la dutxa i el nen se n'hi va tot sol. Enlloc de... Fa una mica més de tres mesos que en Joan, de 10 anys, i la seva mare, la Carmen, van trepitjar per primer cop una casa d'infants i els “enlloc de” que relata la mare són l'un darrere l'altre. “Jo no estic contínuament enfadada, com estava abans, i ell està més tranquil. Es porta millor i ha millorat molt a l'escola”, és el resum de la situació d'aquests mare i fill a qui canviem els noms per respectar-ne la intimitat.

Les cases d'infants són un recurs preventiu d'atenció a la infància de la Generalitat. Es fan càrrec dels menors quan les famílies no poden fer-ho soles. Els professionals elaboren un pla de treball per intentar que tot torni a la normalitat. En el cas de la Carmen, la situació s'havia desbordat. La directora de la casa d'infants Paulo Freire, Amanda Martínez, l'ajuda a explicar-ho: “Per situacions familiars i econòmiques determinades pot ser que la vida es compliqui i l'adult s'atabali. Les gestions del dia a dia, com ara tenir cura dels fills, es fan difícils i es necessita un acompanyament per posar-hi ordre.” La mare admet que li va costar tres mesos assumir que el millor per a tots dos era que en Joan anés a la casa d'infants. “Era –recorda– com si me'l prenguessin.” Ara, en canvi, a la casa d'infants, un pis ampli, pràctic i pensat per als nens, on hi ha set criatures més, s'hi sent la mar de bé fins al punt que en diu “la nostra segona casa”.

Durant el curs, la Carmen arribava a les set del matí per despertar el seu fill, esmorzaven junts i el duia a l'escola. A la tarda, es trobaven a la sortida d'escola, alguns dies anaven a entrenament de futbol i d'altres tornaven a la casa d'infants a berenar, fer els deures, arreglar l'habitació i sopar. Ara és el mateix, al ritme de les activitats d'estiu. “Com vols que no digui que és la nostra segona casa?”, comenta. El cap de setmana sí que el passen junts a casa. “Aconseguim mantenir les rutines ordenades de cada dia i fer el que toca sense enfadar-nos, ni cridar”, resumeix la mare.

Reconeix que li feia pànic i recança haver de deixar el fill allà. Ara, en canvi, destaca que des del primer moment va rebre “suport, afecte i comprensió”. Tant la relació amb els professionals que hi treballen com amb les altres criatures i les mares és molt bona. Comparteixen àpats i estones al sofà. Algunes feines de la llar també són responsabilitat de nens i mares. “Cada família és un món i a les mares els va bé compartir converses i experiències”, diu l'Amanda.

La Carmen admet que la situació a casa s'havia convertit en “una bogeria”, però ara tot ha canviat. Tots dos han guanyat autoestima i seguretat. “Abans, no podíem ni parlar i ara no calla –assenyala orgullosa–. M'ho explica tot!” “La seguretat que guanyen les mares es transmet als fills”, apunta l'Amanda. “Ara, quan dic no, és no”, remata la mare. Tot i que no comparteixen les 24 hores, té la sensació que fa més de mare que mai. Més que una segona casa, han tingut una segona oportunitat. “Res és impossible si t'ho proposes”, conclou orgullosa.