Desafiament personal

Quan va marxar de Bamako, en Mahalamin Sery parlava una mica de francès, tenia la intenció d'entrar a l'Estat espanyol i passar a l'Estat francès, on creia que tindria més oportunitats de feina. Era jove, decidit i, sense rumiar massa, va decidir que travessaria el desert del Sàhara. Es va buscar un transport amb motor i quan va arribar a Alger va continuar el viatge, caminant, fins a la frontera amb el Marroc. Després de 560 quilòmetres a peu, en Mahalmin es va trobar tancats tots els passos de la marca, però aquella era una complicació petita per a un vailet –tenia setze anys– que va travessar corrent la barrera i va continuar caminant fins que, després de cent dinou quilòmetres, va arribar al mont Gurugú, a tocar de Melilla, on es concentren milers de viatgers que volen fer el salt a Europa.

Des de les altures del cap Tres Forcas podia veure els llums de la plaça de sobirania espanyola, teòricament, la porta de la riquesa i de l'imperi dels drets humans. Allà, al Gurugú, en un món a part, on els nouvinguts s'organitzen segons nacionalitats i religions i on han reproduït el sistema jeràrquic amb autoritats i institucions particulars, en Lamin reconeix que li interessava “saltar com més aviat millor” i és per això que es va integrar en el col·lectiu de Guinea Conakry, en què “hi havia dues persones que coneixien com s'havia de fer el camí”.

Era l'any 2012, quan els diaris espanyols parlaven, alguns amb certa prevenció i més alarmisme, de la invasió de magribins i subsaharians que, armats amb barques de joguet, o sigui, inflables de platja, intentaven travessar l'Estret i arribar a la península Ibèrica. En Lamin no va escoltar els cants de sirena, va decidir arriscar-se i jugar-s'ho tot a una carta i, en comptes d'anar en direcció a Màlaga, una nit, va entrar a Melilla per mar. El somni s'havia complert. Ingressat al CETI (centre d'estada temporal d'immigrants) de la ciutat, sense amics, sense família, sense una adreça per donar, va restar a l'espera de destí fins que el van enviar a Barcelona. Des d'allà va intentar passar a França, però les complicacions sorgides a la frontera el van fer caure en mans de la policia espanyola, que el va internar en un centre de menors, on va aprendre les nocions bàsiques de l'idioma fins que quan va arribar a la majoria d'edat i es va veure al carrer: “Tot i la duresa del viatge –assegura–, em vaig trobar més sol que mai i enfrontat a una realitat molt dura. Tant aquí com a Mali no hi havia feina, la qual cosa significava que tampoc tenia futur.”

Aquell noi que s'havia enfrontat al Sàhara, que havia caminat mes de vuit-cents quilòmetres per arribar al Gurugú i havia entrat amb una barca de pega a Melilla, s'hagué de refiar d'una organització humanitària, la Creu Roja, per sortir d'una situació que ell mateix defineix com a desesperada: “Em van acollir, em van donar esperança i em van portar a Girona. Allà vaig tenir sort, perquè vaig entrar en el projecte Referents, vaig trobar la Maria Àngels i l'Adriana, que em van presentar l'Anna Ministral. Un cop de sort, des que l'he trobat, tot ha anat millor. Ara visc al Pont Major [barri de Girona], treballo a Ecosol, l'empresa de Càritas dedicada al muntatge de bicicletes, i he entrat en una roda positiva que m'ajudarà a guanyar un futur.”

Exresponsable d'un negoci familiar de venda de fruita i mestra, Anna Ministral, és una persona vital i amable, amb una forta vena solidària i enllaços familiars amb l'Àfrica –una de les seves filles ha adoptat tres nens nascuts al sud del Sàhara–, que ha trobat en Lamin i ha decidit que el volia ajudar. No fa gaire es va jubilar i avui, que no ha de comptar les hores, ha decidit aixecar un projecte comú entre dos adults, que no és sinó una aposta per guanyar el demà i la demostració que sovint la vida obre una altra porta i brinda “una oportunitat perquè una persona aprengui els pros i els contres de la nostra societat i, un cop es pugui moure sense complicacions, pugui volar i desenvolupar-se tot sol.”

L'Anna Ministral s'ha adonat que en el procés de creixement d'en Lamin “és molt necessària l'exclusivitat”. “Ell ha de saber que jo estic sempre per ell i això l'ajudarà a sortir-se'n. Jo no vull tornar a fer de mare, però per mi –diu l'Anna– aquest és un desafiament personal, que es basa en una relació totalment voluntària però té un punt d'egoisme. Inverteixo una part del meu temps, però alhora sé que l'experiència m'enriqueix, m'ensenya una altra manera d'afrontar la vida i les relacions personals. Dono acompanyament i suport a en Lamin però sé que aquest quadre el pinta ell, que és una persona molt madura i sap afrontar situacions difícils i aprofita les pulsacions positives per construir la pròpia realitat. Jo crec que això és bo i és un regal.”

uè?

Fan camí tots dos junts perquè el jove se'n pugui sortir a la nostra societat

ui?

Un immigrant arribat de Mali i una empresària i mestra jubilada